De nom Rick, Slayman és el primer trasplantat viu receptor d'un ronyó de porc. És coneguda l'afinitat genètica entre porcs i humans; així que, simplificant-ho molt, s'han fet unes quantes modificacions a aquest ronyó i sembla que l'operació ha estat un èxit. De fet, encara que el seu final sigui com el d'uns altres dos trasplantats, que van morir després de rebre sengles cors de porc, el subministrament d'òrgans entre aquests animals i nosaltres sembla apuntar cap a l'èxit, sobretot quan l'alternativa dels receptors, en cas de no fer-se el trasplantament, era la mort segura. Tanmateix, després de l'operació, necessàriament s'instal·la un dubte: quant d'una persona pot ser trasplantat perquè sigui legítim que continuï considerant-se ella mateixa?
La pregunta, que pot semblar banal, apunta en el sentit de la famosa paradoxa del calb, formulada per un tal Eubúlides de Milet fa vint-i-cinc segles: quants cabells separen un calb del que no ho és? En altres paraules, la dificultat per distingir el poc del molt o, fins i tot, la quantitat de la qualitat, l'existència de l'essència, la matèria de l'esperit. El mateix tipus de qüestió es plantejava el meu mestre a la Universitat de Roma-La Sapienza, Alessandro Pace, i sobre ella discutíem arran de la reforma constitucional, el tema en el qual era expert: quant de la Constitució italiana del 1947 pot ser reformat? Qualsevol cosa, llevat dels àmbits petrificats, en concret, la forma política d'Estat, que en cap cas no pot tornar a ser monarquia. Continuarà sent la del 1947, tot i que la majoria del seu articulat hagi estat modificat a les nombroses reformes que ha patit el text. Tot nou, però com a referent, el moment del pacte.
La Constitució del 1978 deixaria de ser-ho si s'autoritzés un referèndum que preguntés sobre l'autodeterminació d'algun dels seus territoris
Al nostre país, com ja vaig predir en el seu moment, el debat sobre l'amnistia està gairebé paït. Queden alguns dubtes entorn de les paraules de Reynders, en concret, si es paralitzarà —com ell afirma— l'aplicació de la llei en cas de plantejar-se una qüestió prejudicial sobre aquesta. Però malgrat les plomes perdudes pel PSOE al llarg del camí, Salvador Illa afronta les eleccions catalanes amb optimisme, i el tràmit del Senat només alentirà la gairebé segura llei, que el Tribunal Constitucional no esmenarà. La interpretació de la Constitució fins aquí pot estirar-se. En canvi, deixaria de ser la Constitució del 1978 si s'autoritzés un referèndum que preguntés (amb algun sentit pràctic) sobre l'autodeterminació d'algun dels seus territoris. Perquè, encara que es preguntés per això i Catalunya digués que sí, aspectes tots dos prou improbables, per poder-se'n aplicar el resultat, caldria iniciar i culminar amb èxit el costosíssim tràmit que tot Espanya estigués d'acord amb la divisió, materialitzat a través d'una reforma constitucional de l'art. 2 on s'estableix la indivisibilitat d'Espanya. Un viatge de recorregut incert i porta de sortida encegada, ja que tot i no ser impossible, com passa a Itàlia, n'és innegable l'enorme dificultat.
Existiria la Constitució espanyola del 1978, en última instància, l'Espanya que a través d'ella es constitueix en l'Estat que avui és, si s'hi introduís a l'articulat el principi d'autodeterminació dels pobles que la integren? Una resposta honesta a aquesta pregunta requereix coneixement jurídic, generositat política i honestedat intel·lectual, aquests tres ingredients dels quals tan mancats vivim en el temps present. De moment, la bioenginyeria i la manipulació genètica poden fer factible que Slayman se sobrevisqui a ell mateix.