Una Ariel per a les noves generacions, llegeixo a la newsletter del New York Times. Efectivament, La Sireneta ja és als millors cinemes (encara no l’he vist) i ha estat envoltada de polèmica des que Disney va anunciar la versió en acció real del clàssic animat: han proliferat atacs racistes per l’elecció d’una actriu negra per interpretar Ariel. Atacs que venen, no ho diríeu mai, de Twitter.
Alguns usuaris fins i tot han pujat vídeos i fotos de sales buides per fer veure que la pel·lícula ha estat un fracàs, cosa que les primeres dades desmenteixen i, en tot cas, deuen tenir més a veure amb si la pel·li és bona o no. En realitat, només a la Xina la pel·lícula s'ha estavellat. La blancor hi continua sent el cànon de bellesa perseguit i acatat per la majoria.
Javier Bardem, que interpreta el Rei Tritó, ha denunciat el racisme i ha titllat els comentaris d'“arcaics”. És veritat que la feina de Disney en la representació de personatges protagonistes d'altres races ha sigut més aviat escadussera, especialment si parlem de persones negres. Només té una pel·lícula amb una dona negra i protagonista: Tiana, de Tiana i el gripau, estrenada el 2009. De manera que és una alegria veure a Instagram vídeos de nenes negres emocionades. “És com jo!”. “Mama, és negra, és negra com jo”.
De quin color tenen la pell les sirenes? Efectivament, ningú no té la resposta
A més, la pregunta és per què la sireneta no hauria de ser negra? Perquè està basada en un conte de Hans Christian Andersen, que era danès? De quin color tenen la pell les sirenes? Efectivament, ningú no té la resposta, perquè estem parlant d'éssers mitològics que no existeixen a la realitat.
Fins aquí tot molt bé. De fet, al marge del color de la pell, es veu que la pel·lícula fa un esforç lloable per allò que se’n diu adaptar-se al segle XXI: s'han modificat lletres de cançons que es consideraven (i eren) masclistes, la mare del príncep Eric és negra i es reflecteixen les conseqüències de les escombraries als oceans. Perfecte.
Però hi ha dues consideracions més.
Una la fa Nuria Labari a El País. “En canvi, hi ha un mandat que segueix sent de compliment obligat per a qualsevol sirena (o humana) que vulgui encaixar en el cànon occidental: ha d'estar prima. (…). Els trastorns de la conducta alimentària, com el racisme, s'entrenen des de molt aviat”, escriu.
I una segona encara més inquietant. El conte de Hans Christian Andersen explica la història d'una jove sirena que salva un príncep d'ofegar-se al mar durant una tempesta i se n'enamora bojament. Tan bojament que pacta amb una bruixa perdre la seva veu a canvi de tenir dues cames i poder sortir del mar. Però, ai las, el príncep s’enamora d’una altra, que també és princesa. Llavors, si la sireneta vol tornar al mar, li diuen que ha de matar el príncep. Però ella no li vol mal i prefereix sacrificar-se ella. I així aconsegueix la vida eterna. Amén. Home (i dona), potser no és ben bé una Ariel per a les noves generacions, no?