Sílvia Paneque diu que aquesta "és una setmana difícil, amb vaga de maquinistes dimarts i dijous i vaga general dimecres". Malgrat els esforços maldestres de la consellera per minimitzar-ne l’abast i estalviar-se’n la responsabilitat política, la setmana difícil fa trenta anys que dura. El servei de trens és un desservei a la jornada laboral i estudiantil de centenars de milers de catalans des de fa massa temps, i una anàlisi política que la limita a la vaga de maquinistes d’ahir o d’avui i a l’incompliment dels serveis mínims —que, malgrat que facin per amagar-ho, sol ser la norma— no és una anàlisi política, és campanya a favor de Renfe. Òscar Playà, l’únic empleat de Rodalies apel·lava a "la responsabilitat dels maquinistes per garantir la mobilitat". Els maquinistes de la SEMAF la responsabilitat dels quals s’apel·la són el cervell d’un col·lapse intencionat, i el govern de la Generalitat, que no està mai disposat a enfrontar-s’hi amb conseqüències reals, n’és còmplice.
El servei de trens està segrestat, però el conflicte amb els maquinistes no és tot sol el motiu del segrest: el servei de trens està segrestat perquè som els catalans els qui estem segrestats. I la politiqueta catalana que pacta amb els socialistes hi ha contribuït. La normativa europea obligava a adjudicar el servei de trens per concurs o a un operador de l’autoritat regional. Però l’any 2018, just abans que entrés en vigor, l’Estat va signar amb Renfe un acord per operar Rodalies fins al 2027. "Ara és la nostra", deveu pensar. "El 2027 és d’aquí a un mes i mig". Doncs bé, estimats lectors, malgrat que ERC s’entesti a fer-ho passar com un traspàs real, com una victòria furtada els espanyols, l’empresa mixta resultant del pacte amb els socialistes en realitat ha estat una prolongació consentida de l’agonia, una manera tramposa d’afermar Renfe a Catalunya evitant el traspàs.
El servei de trens està segrestat perquè som els catalans els qui estem segrestats
L’Estat ostenta el 50,1% de l’empresa mixta en qüestió: l’empresa, per tant, és de l’Estat. El pacte dels republicans ha lligat els catalans a Renfe, i mentre l’empresa en qüestió no es posi en marxa, el servei estarà adjudicat directament a Renfe, sense passar per la falsa empresa mixta, fins al 2028. Així les coses, es fa inevitable preguntar-se què en treuen, els espanyols, d’operar els trens a Catalunya. Bé, més que què en treuen, què en treuen tenint en compte que el servei és absolutament deficient, que les incidències són la normalitat, que el manteniment de l’estructura està sota mínims, que hi ha un conflicte obert amb els maquinistes i que retenir el govern dels trens, ara mateix, també és retenir un problema polític de dimensions colossals. Es fa inevitable preguntar-se, doncs, quin és el sentit de tot plegat, i per què aferrar-se al que podria delegar-se a un operador de l’autoritat regional, tal com obliga a fer la normativa europea. Amb els espanyols, però, la resposta sempre és molt més senzilla i molt menys pràctica del que sembla: per pur nacionalisme.
El nacionalisme espanyol lliga els catalans a Renfe, i ERC s’encarrega de presentar-ho com una victòria per als catalans. Silvia Panque necessita minimitzar els estralls de cada vaga, de cada incidència i de cada jornada de caos perquè li cal protegir el govern de què forma part, però sobretot perquè ha de jugar el seu paper garantint que la presència de l’Estat a Catalunya no sigui posada en qüestió. La setmana difícil fa anys que dura i, si la cosa va pel camí que va, en durarà uns quants més. Excepcionalitzar les vagues encobertes i l’incompliment dels serveis mínims, els accidents i el desgavell en general és l’estratègia comunicativa dels socialistes per eludir, en primer lloc, tractar la crisi ferroviària com un afer sistèmic. I, en segon lloc, per obviar que el sistema en qüestió és l’Estat espanyol.