Que Àngels Barceló fa de missatgera quan diu que les reclamacions independentistes no haurien de condicionar les “millores per a la gent” a l’interès d'“algú que va fugir en el maleter d’un cotxe”, és d’una evidència total. Missatgera de qui? Dels interessos del seu grup mediàtic, sí, però em sembla que també amb total claredat fa de mitjancera de la part negociadora que encarna el PSOE. Barceló opina, és clar, opina amb crueltat i amb falsedat incloses, però també està indicant que hi ha una part negociadora que està disposada a aixecar-se de la taula. Que on anirem a parar, que ja n’hi ha prou, que a algú li ha pujat ja la mosca al nas i que ara, si volem, ja podem recórrer a l’insult personal. El que no sé és de qui fan de missatgers els opinadors independentistes que aplaudeixen la referència de Barceló al maleter i a la suposada traïdoria del president Puigdemont: sí que sé, però, quina banda de la negociació afavoreixen. La mateixa banda que, pocs dies després, s’ha envoltat d’empresaris catalans i patronals per posar unes condicions que el mateix PSOE no deu gosar exposar en públic. L’últim cas, el Cercle d’Economia: amnistia sí, però per fer un nou Estatut, i sense que aparegui com a un simple intercanvi de vots, i en tot cas amb renúncia explícita a cap via unilateral. Sort que no s’han ofert de mediadors, perquè semblaria una proposta feta directament per Miquel Iceta.

Més enllà del que digui o deixi de dir el PSOE, directament o a través dels seus missatgers, el missatge global que Espanya encara està donant davant el conflicte polític és el següent: “un referèndum d’autodeterminació acordat és implantejable, perquè és anticonstitucional i ja sabeu que quan diem que és anticonstitucional és que no ens dona la gana, com ja s’ha demostrat amb l’amnistia. Ara bé, quina sortida us donem? La unilateralitat? No, no, em temo que tampoc res d’això: el que us estem dient, per boca d’Àngels Barceló i del Cercle d’Economia i de Foment del Treball i de Felipe González i d’Iván Redondo i de Maruja Torres i de Joan Manuel Serrat, si algun dia cal que intervingui, és que no tindreu un referèndum mai. Ni acordat, ni no acordat. Tindreu una autonomia, tindreu un aeroport Josep Tarradellas, tindreu potser un Estatut millorat. I tindreu una cosa que creiem que no valoreu prou: us deixarem existir, us deixarem parlar català al Congrés i al Senat i podreu pensar lliurement tot el que us doni la gana. Si aneu més enllà, ja sabeu que aplicarem el 155 i que aquesta vegada ja farem el possible perquè els jutges no ens tornin a fer quedar com uns animals”. Aquesta és l’oferta. I aquest és l’únic missatge dels missatgers.

El que us estem dient, per boca d’Àngels Barceló i del Cercle d’Economia i de Foment del Treball i de Felipe González i d’Iván Redondo i de Maruja Torres i de Joan Manuel Serrat, si algun dia cal que intervingui, és que no tindreu un referèndum mai

A l’independentisme no se li ofereix cap sortida, i se li vol deixar clar que no en té: excepte, és clar, la de deixar de ser-ho. Totes les altres opcions queden obertes i, si es tracta de pactar el traspàs de les beques universitàries o d’alguns vials interiors de Rodalies, sereu més que benvinguts. Davant d’aquesta oferta tan provocadora, l’independentisme no s’ha de deixar provocar. Si d’aquesta negociació no en surt un “compromís històric”, ja en sortirà algun en una negociació futura. Pedro Sánchez no té per què ser ara president, i Carles Puigdemont podria no necessitar cap amnistia per tornar (hi ha ganes de fer sentències aclaridores). El que sí que podem saber és que a Europa estan esperant veure si es vol i es pot resoldre el conflicte, i resoldre no vol dir ignorar. Una manera interessant de parlar-ne, ho admeto, és donar voltes al terme de “nació”. Aquesta via del reconeixement sí que em sembla interessant, perquè fa que traiem per un segon la nostra fixació pel referèndum: obtenir jurídicament el grau de nació, saber què comporta, quins drets atorga (tant els de “minoria nacional” dins d’un Estat, com els d’una nació per si sola) i sobretot quan podré disposar, en conseqüència, del meu DNI català. Tot el que no sigui això, en aquest debat, interessa ben poc.

L’enèsim enviat d’aquests missatgers em deia fa poc en una tertúlia de televisió que “si no hi ha pacte, el culpable serà el president Puigdemont”. La pressió i el xantatge ja no van dirigits a Junts o a ERC, sinó, directament, a una sola persona. No passa res, jo diria que això al president el condiciona poc. Sí que sé una cosa, d’interès més general: si hi pot haver algú culpable que no hi hagi pacte, també hi pot haver algú culpable que n’hi hagi. Els encarregats de traslladar missatges i amenaces, quedin-se amb aquest de part meva: en aquesta banda, la que més preocupa de les dues possibilitats és la segona.