La irrupció de Tsunami Democràtic ha estat la novetat més destacada que ha acompanyat l’únic embat a l’Estat que s’ha produït els darrers dos anys, com a conseqüència de la sentència de cent anys als presos de l’1 d’Octubre. Altres anuncis profètics han estat foc d’encenalls. Però Tsunami ha tingut la virtut d’aparèixer en el moment oportú i plantejar una mobilització des de la no-violència, que sempre tindrà els seus detractors, per excés o per defecte, però que permet sumar-s’hi des de la transversalitat.

Els detractors de Tsunami, els que consideren que el dret a protesta només s’hauria de fer amb una excursió per Collserola ―i encara―, s’esglaien per l’afectació sobre el transport (la Jonquera) o pel col·lapse puntual de l’aeroport del Prat. Ja és ben curiós. Perquè no deuen estar al cas del que passa cada estiu a l’aeroport del Prat, del col·lapse penós en el moment àlgid de viatgers que afecta setmanes i setmanes aquesta infraestructura a conseqüència directa de la pèssima gestió que en fa Aena i de la voluntat impertèrrita de subordinar el Prat a Barajas. O no deuen anar mai a Andorra, comprovarien els col·lapses que provoca deliberadament la duana espanyola, els guardians de la frontera. Hores i hores de retencions, dia sí, dia també. Per recórrer uns pocs quilòmetres, cues i més cues per entrar i per sortir, posant a prova la paciència de la gent que hi ha anat a esquiar, de compres o a fer una excursió. O el que sigui.

Que no hi falti ningú que cregui que seure i parlar és el mínim exigible en una societat democràtica, que no hi falti ningú que pensi que una condemna de cent anys de presó respon només a la voluntat d’escarment d’un Estat que s’ha acarnissat contra les urnes

També hi ha una altra mena de detractors, que sovint fan més mal que bé. Perquè pretenent defensar una causa, la seva actitud ―incomprensible a ulls de la majoria de la nostra societat― no faria més que perjudicar-la. I aquí hem vingut a guanyar el futur, no a esbravar la nostra ràbia per justificada que sovint pugui estar.

Tsunami convoca ara al Camp Nou i la iniciativa ha de tenir una resposta massivament cívica. Que no hi falti ningú que s’estimi la llibertat, que no hi falti ningú que cregui que seure i parlar és el mínim exigible en una societat democràtica, que no hi falti ningú que pensi que una condemna de cent anys de presó respon només a la voluntat d’escarment d’un Estat que s’ha acarnissat contra les urnes, que no hi falti ningú que cregui en la desobediència civil com una eina vàlida davant un Estat que retorça els drets més elementals fins el paroxisme.

No en tinc ni idea ni vull saber qui hi ha rere Tsunami. De vegades, a la vida, cal fer confiança, a cegues. Pels seus fruits (actes) els coneixereu, diu l’Evangeli de Mateu. I el que ha fet fins a la data Tsunami em sembla que mereix tot el respecte i consideració, sobretot perquè ha estat capaç de liderar una resposta cívica, intel·ligent, àmplia, plantejada amb astúcia i sempre defugint la flamarada. "Allunyeu-vos de mi, els qui practiqueu el mal", finalitza l’Evangeli de Mateu.

M’agradaria pensar que el Barça-Madrid es podrà jugar. Amb o sense públic, tal com ja va passar l’1 d’Octubre, malgrat que aquell dia hi havia raons suficients per no jugar el partit, precisament per protestar davant els centenars de ferits per la violència desfermada per milers d’uniformats. Ara bé, com tot en aquesta vida, davant conjuntures complexes, si cal triar entre partit i país, sempre país.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat