Mònica Terribas va crear un espai al Matí de Catalunya Ràdio amb Xavier Antich i David Fernández. El va batejar com El Racó de pensar. Els seus protagonistes 'reflexionaven i es rebel·laven contra la dictadura de l'actualitat'.

Bé, el trident del Racó de pensar governarà Òmnium els propers anys. No hi ha dubte que amb aquesta decisió l'entitat garanteix un relleu endreçat al lideratge de Jordi Cuixart i el badaloní Marcel Mauri que han viscut la que sens dubte ha estat l’etapa més intensa de l'entitat els darrers anys i qui sap si de tota la seva història. Almenys, fins ara.

Evidentment no són els únics noms d’una junta que compta amb altres notables incorporacions. Entre aquests, el politòleg Marc Sanjaume, autor d’un estudi tan didàctic com brillant amb el seu ‘independència i progrés. El repte democràtic de l’ScotishNationalParty’, un llibre que s’hauria de llegir el trident del Racó de pensar —si no ho ha fet ja— i tota la resta de la junta. Perquè hi ha les claus per entendre com es conquereix l’hegemonia, com sumar i com assumir contradiccions en el ‘trilema de l’independentisme democràtic’: governabilitat, independència i suports electorals.

Perquè si del que es tracta és de canviar marcs, de pensar abans d’actuar, el que exposa Sanjaume sobre com es construeix una hegemonia, a Escòcia, és una experiència d’un valor incalculable en uns temps en què la cridòria histriònica i el desig irracional han substituït la lògica i la racionalitat. Tal com resumeix Sanjaume ‘la victòria de l’SNP és més profunda que els seus resultats’.

Les primeres paraules del Xavier Antich sembla que vagin en aquesta direcció. Almenys això va semblar que insinuava Antich —ja com a President d’Òmnium— si no amb totes les lletres amb prou claredat. També cal subratllar la seva advertència davant el populisme i l’antipolítica. Calia.

El repte majúscul de l’independentisme és —i sembla mentida que calgui insistir-hi—  el conjunt de ciutats de les regions metropolitanes. I òbviament Barcelona

Ara, la qüestió és, per tant, no ben bé com es repensa una estratègia engrescadora que toqui de peus a terra  —que també— sinó com es canvien les condicions objectives que afavoreixen una correlació de forces favorable a l’exercici de l’autodeterminació. En temps de desorientació general i de proliferació de profetes a 140 caràcters la màxima, hem vist com es pretenia que tot era un problema de coratge i que qualsevol altra consideració era un auguri o evidència de renúncia. Aquesta fanfarroneria ha quedat retratada fins a la paròdia amb l’episodi esperpèntic del cas Juvillà. Però aquesta deriva ha fet i encara fa prou mal com per permetre centrar desacomplexadament el debat en una anàlisi serena i objectiva de les fortaleses i mancances de l’independentisme, sobrevalorades les primeres i negligides les segones.

No és que no s'hagi intentat fer, és que el soroll ha fet que fos impossible d’escoltar tota raó que no fos un apassionat clam èpic cada cop més allunyat d’una realitat tan complexa com implacable.

Els grans consensos als que apel.la Òmnium necessàriament passen per generar complicitats amb allò que va significar el 3 d’Octubre i que van més enllà d’un retòric 52 per cent que ja ha evidenciat no només la seva falta d’articulació i de cohesió sinó una incapacitat manifesta de vertebrar complicitats no ja en l’arc parlamentari sinó, per exemple, amb els agents socials i econòmics. O a l’entorn de qüestions nuclears com la llengua o la denúncia de la repressió. Potser el millor de la posada en escena de la nova Junta d’Òmnium a l’Hospitalet va ser —pel que representa— la presència d’una àmplia majoria sindical, la mateixa que es va manifestar al carrer en defensa de l’Escola Catalana.

La feina prioritària a fer, llueix poc i és àrdua però és la imprescindible per avançar: fer hegemònic l’independentisme al conjunt del país, creixent al Baix Llobregat i al conjunt de les regions metropolitanes. El repte no és pas a Amposta (capital de comarca amb una majoria més folgada) on ja hi ha un alcalde exemplar que governa i projecta sentit comú tothora que genera confiança.  Ni tampoc a Berga. Ni a Girona. El repte majúscul de l’independentisme és —i sembla mentida que calgui insistir-hi—  el conjunt de ciutats de les regions metropolitanes. I òbviament Barcelona. Sense atendre aquesta premissa tota la resta és parole, teatre i focs d’artifici que cada vegada són més fogonades que castells.

Sort i encerts al Trident del Racó de pensar. I també fermesa per defensar una posició i mantenir el rumb davant un soroll ambiental reactiu, que és més virtual que real i que sobretot no és gens pràctic —tot el contrari— per culminar una feina titànica, una àrdua piràmide que hauria dit Joan Coromines com si fossin els vèrtexs del trilema de Sanjaume.