El tres per cent del PSOE, amb el PSC de lampistes, va ser el cas Filesa, als anys noranta. Com en el cas del nostrat tres per cent, el PSOE va orquestrar una trama de comissions a tota mena d’empreses i corporacions per finançar, entre d’altres, les costoses campanyes electorals de Felipe González.

Aquells anys de Felipe són els pitjors anys de la democràcia espanyola. No només per totes les malifetes, sinó perquè van consolidar la restauració borbònica i normalitzar les clavegueres. A més del règim d’impunitat del Rei. També eren els anys del peix al cove, el peix que passava per llotja i el que no, opac, en forma de lobisme a favor de les grans corporacions, com el rescat de les radials de Madrid. Els anys de plom, d'impulsar i consolidar l'Espanya radial, del jacobinisme més dèspota, d'ofegar financerament Catalunya, de centrifugar els recursos a favor del gran Madrid, de les portes giratòries, de les reformes laborals més sagnants.

Al voltant de Filesa s’havia generat una omertà, ningú no en gosava parlar. Qui va destapar aquella trama, qui s’hi va atrevir, va ser una jove periodista catalana d’origen basc, Ana Aguirre, que aleshores era la corresponsal d'El Mundo de Pedro J. a Catalunya, un projecte fresc que havia estat infantat feia molt pocs mesos i que poc o res té a veure amb la trista deriva que prendria amb els anys. Aquell Mundo d’Aguirre i d’aquell Pedro J. agosarat dels noranta, flagell dels poderosos, practicava un periodisme valent, tant que es va enfrontar com ningú al Senyor X i que va ser capaç d’assenyalar, per primer cop, el rei Joan Carles. En aquells anys, criticar la monarquia era, a més, un tabú, amb l’absoluta complicitat del PSOE de González que va donar carta de naturalesa a la seva immunitat.

Aquells anys de Felipe són els pitjors anys de la democràcia espanyola. No només per totes les malifetes, sinó perquè van consolidar la restauració borbònica i normalitzar les clavegueres

Aquells, Filesa o el 3 per cent, no van ser uns trapis matussers sinó operacions a gran escala. Finançar les costoses campanyes electorals, o ostentoses fundacions, sempre ha estat un maldecap. També l’extint Partit per la Independència, de Rahola i Colom, va llepar en el seu dia, quan va haver d’afrontar el pagament de la desfeta electoral a les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona. Fèlix Millet, un dels gestors del tres per cent, va finançar una benèfica per salvar el deute contret. La corrupció, no obstant, malgrat la dimensió que va adquirir en els casos del PSOE i el PP, va erosionar amb indolència, dels electors, aquestes formacions polítiques. Se’n van refer prou bé. Prova que la tolerància de la ciutadania amb les males pràctiques és, a l’hora de la veritat, de màniga ampla. Només hi ha dos casos en què el soroll generat per la corrupció ha obligat a mudar de sigles: CDC i Unió Mallorquina. Curiosament (o no) dos partits perifèrics, nacionalistes conservadors, que no van poder suportar el pes de la motxilla que arrossegaven.

La degradació del PSOE de Felipe González va, però, tenir el seu clímax en una corrupció que no era econòmica. Tot i que també, si hi afegim els usos dels fons reservats. La lluita antiterrorista impulsada per Felipe González va ser la culminació de la putrefacció ètica i moral de la democràcia espanyola, de solidificació de les clavegueres, quan es va orquestrar una trama mafiosa de sicaris per combatre ETA, amb els escabrosos segrestos, sàdiques tortures i assassinats de Lasa i Zabala. Era l’època d’un combatiu Julio Anguita que s’hi va enfrontar. Al règim felipista i a tota la cort periodística i intel·lectual de corifeus que exercien de llenguamarrons, per preservar el cul ben net del Senyor X. El primer Aznar semblava un demòcrata davant el grau de degradació i involució democràtica del PSOE de Felipe, aquell PSOE que va empresonar centenars d'insubmisos i que els va arribar a assimilar al terrorisme d'ETA.

Felipe González és, de molt, el president socialista més jacobí que ha ocupat la Moncloa. Amb la col·laboració inestimable de l’ínclit Alfonso Guerra. El podia haver superat Pepe Borrell, de la mateixa fornada i estirp. Però aquest va caure de l’escambell abans de començar, esquitxat per la corrupció. I Zapatero ha estat de molt el president més a l’esquerra que ha tingut Espanya. Mentre que Pedro Sánchez és el més frívol, tant es pot disfressar de Felipe com de Zapatero.

Per això quan ara s’han desclassificat els papers de la CIA sobre els GAL, i Felipe González, és tan xocant la injustificable posició d’Unidas-Podemos com recordar quines van ser les complicitats d’aquell PSOE. No era el cas de Julio Anguita, flagell del PSOE aquells dies, ni d'El Mundo, que aleshores també s’hi va enfrontar, al PSOE i a les clavegueres de l’Estat, si bé va passar de denunciar-les a ser-ne corretja de transmissió amb els anys.

Allò no va ser un tres sinó un tres-cents per cent, amb tota la involució democràtica que va comportar. I que després de tants anys, davant les revelacions, se'n pretengui passar pàgina, només es pot entendre com a continuïtat del règim d'impunitat de la Transició espanyola. Per alguna cosa Espanya (amb un accent particular a Catalunya) és el segon estat del món amb més homes i dones a les cunetes, sepultats sota terra. Una ignomínia, una més, per a un país que vol ser República però oblida i desatén la memòria republicana mentre preserva monuments d'enaltiment al feixisme.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Joan J. Queralt
Opinió L'estruç del 78 Joan J. Queralt