Fa uns anys parlar de la Mina era parlar d’un barri associat a populars delinqüents com el Vaquilla o el Torete, famosos per les seves trifulgues recollides a les pàgines de successos, i populars gràcies a l’anomenat cinema quinqui. La Mina més que un barri de Sant Adrià de Besòs, municipi al qual pertany administrativament, és una extensió de Barcelona; un barri sorgit del no-res, fill de la darreria del franquisme, amb veïns desplaçats forçosament de Can Tunis o el Camp de la Bota.

De sempre, a Sant Adrià de Besòs, que poc o res té veure amb l’estigma que arrossega la Mina, hi ha governat el PSC, de vegades amb majories que havien arribat al 65% dels vots. I tant quan feien majories aclaparadores com ara, que segueixen governant amb un percentatge del 31%, la Mina no ha enterrat aquella marginalitat dels anys del Torete i el Vaquilla.

Segur que no és pas responsabilitat única de l’administració municipal que els problemes es perpetuïn, ara que sembla com si tornéssim a reviure èpoques remotes, del passat, dels populars delinqüents d’aquella Barcelona postfranquista, dels anys setanta i vuitanta. A Sant Adrià de Besòs, el municipi de menor població de Barcelona, hi va tornar a guanyar el PSC. L’única diferència remarcable, vist amb perspectiva històrica, és l’ascens a segona força política de l’independentisme, una circumstància impensable fa uns anys. La llista liderada pel republicà Rubèn Arenas hi ha fet cinc regidors davant els vuit del PSC. Una feina lenta, constant, de picar pedra, de ser-hi, de voler-hi ser, d’ambició. Impagable.

Em pregunto què seria capaç de fer un Govern municipal a Sant Adrià de Besòs liderat per un independentista, pel Rubèn per exemple. Quines haurien de ser les seves prioritats i com afrontaria la governabilitat. Sovint, hi ha un independentisme que ignora completament que hi ha un municipi enganxat a Barcelona com Sant Adrià de Besòs, que hi ha una realitat social que envolta Barcelona que poc té a veure, per exemple, amb una comarca nounata com el Moianès, que també té els seus problemes. Alguns, no pas menors. Tant és així que la seva capital, Moià, va ser el primer municipi al límit de fer fallida per un endeutament salvatge. Arrossegaven un deute de 25 milions d’euros, el 400% del pressupost municipal, després de vuit legislatures d’alcaldia convergent ininterrompudes. I totes guanyades per majoria absoluta fins que l’alcalde de sempre va decidir no tornar-s’hi a presentar. I aleshores, el 2011, afortunadament va accedir a l’alcaldia el republicà Dionís Guiteras que, per a sorpresa seva, es va trobar una herència devastadora, infinitament pitjor del que havia admès l’alcalde sortint. Ni les nòmines dels treballadors es podien pagar! Guiteras va obrir les finestres, es va arremangar i va obrar el miracle: en un esforç sostingut de vuit anys, titànic, va reflotar un ajuntament que havia arribat a una situació límit, havent batut un rècord estratosfèric d’endeutament i insostenibilitat. Ho deia l’alcalde Guiteras el passat febrer: "Fins ara hem fet de gestors pagant el deute. Ara, si ens acompanya més gent, podem plantejar projectes i noves propostes". I de propostes en té un niu. Pel camí, val a dir, Guiteras ha estat l’artífex de la creació del Moianès, batallant contra un Govern de la Generalitat que no li ho posava fàcil. Però se’n va sortir. De tornar Moià a la normalitat i de fer néixer la primera comarca després de molts anys.

Sant Adrià de Besòs no és Moià. Però quin gran pas seria que, un dia, un republicà governés la ciutat. Primer, per ventilar els despatxos; segon, per demostrar de què s’és capaç de fer i quines respostes ofereix, des del govern municipal, a les necessitats ciutadanes. I alhora, com a colofó, seria un pas enorme, gegantí, per al conjunt del país, per a la seva homogeneïtat, per acabar amb l’etapa de guetos polítics, d’una dualitat que repartia el país a dues bandes en funció de la seva realitat sociològica i demogràfica. I això només els republicans ho poden fer, donant resposta, plantejant reptes de futur o sumant el conjunt del país a un repte encara més colossal: el de l’emancipació nacional, el d’una Catalunya que per a ser República necessita ser tota ella republicana.