Si el que compta és la intenció, que l'Ajuntament de Barcelona es vulgui afegir a reivindicar la memòria de Francesc Macià ens hauria de fer feliços a tots els que venerem el seu exemple i trajectòria.

Si el que comptava l'1 d'Octubre era que l'Ajuntament de Barcelona, la capital de Catalunya, es posicionés al costat de l'1 d'Octubre, era secundari amb la intenció que es feia o que hi fossin arrossegant els peus.

Si el que comptava era que el President Montilla parlés en català i defensés la immersió i la llengua davant Ciudadanos, eren figues d'un altre paner si parlava un català poc polit o farcit de barbarismes.

Però efectivament el President Montilla, en nom d'una mesquina puresa, va ser blasmat pel seu català públicament, per dirigents nacionalistes, que no és precisament la millor manera de convidar a parlar en català.

Però Ada Colau volia ser censurada per no anar-hi amb tot l'1 d'Octubre, que no era precisament la millor manera de treballar per un referèndum transversal i massiu.

I ara ens ha faltat temps per sortir al pas d'un tuit de l'Ajuntament de Barcelona per confondre la mort de Macià amb l'assassinat de Companys.

El que és indicatiu ―més enllà de l'oficialista relliscada d'ignorant― que alguns símbols nacionals ni són prou coneguts ni compartits. I si aquesta és una mancança preocupant, infinitament més nociva és l'apropiació que se'n vol fer i se'n fa per obra i gràcia de sensibilitats més nacionalistes que nacionals.

La deixadesa governamental o el desconeixement no són pas pitjor que la sobreactuació que sovint arriba des d'unes files que han sobrevingut a la causa de la llibertat nacional i la justícia social (en aquesta segona fase no hi han pas arribat) i que s'esquincen les vestidures amb tanta teatralitat com convicció conversa. No és difícil avui veure com sacralitzen el patriotisme aquells (o aquelles) que no fa pas tant militaven en una dreta rància. O que encara duen al canell l'ombra de la polsera que lluïen a Sarrià d'un patriotisme encara més ranci i quan per Francesc Macià només coneixien una rotonda a tocar de la Torre Godó.

El que és indicatiu ―més enllà de l'oficialista relliscada d'ignorant― que alguns símbols nacionals ni són prou coneguts ni compartits. I si aquesta és una mancança preocupant, infinitament més nociva és l'apropiació que se'n vol fer i se'n fa per obra i gràcia de sensibilitats més nacionalistes que nacionals.

L'eclosió de l'independentisme amarant àmplies capes socials està llastada per la patrimonialització que se'n vol fer i se'n fa. Com si d'una febrada sobtada es tractés, els més abrandats reaccionen amb un esperit inquisitorial burxant en totes les impureses que detecten. Erigits en guardians de les essències fan més mal que bé a la causa que diuen defensar a cops de bandera.

Quan allò imprescindible és sumar i sumar, allò més intel.ligent (se’n digui confrontació o no) és teixir complicitats i no pas exigir cap mena d'adhesió incondicional a una causa que o és de molts o no serà mai prou sòlida com per doblegar un estat que no només és fort sinó que compta amb una adhesió de gruix a la mateixa Catalunya, que engreixen tots aquells que veuen enemics a tot arreu mentre enarboren banderes amb més ràbia que fraternitat.

L’independentisme ve de lluny, no és flor d’un dia, que hagi passat de ser minoritari i fins i tot marginal a aspirar a l’hegemonia és senzillament perquè ha sumat d’aquí i d’allà.

Ps. Tampoc cal patir en excés. Res de nou. Els principals detractors de Macià també enarboraven estelades amb tanta ràbia com convicció.