El Mariscal. Per a alguns amics és l’apel.latiu carinyós amb què ens referim al Miquel Sellarès, que va ser el primer director general de Mossos d’Esquadra i fundador de Convergència Democràtica de Catalunya. La seva dona, l’Elisabeth, en tenia el carnet número 1. L’ha deixat vacant. Divendres el seu cos fràgil, menut davant la corpulència del Mariscal, era al Tanatori de la Ronda de Dalt. Hi vaig arribar espessigant minuts a un dinar que tenia amb altres companys, amics també del Mariscal. El vaig trobar serè, assegut davant el fèretre. Tan bon punt em va veure arribar es va alçar i em va abraçar. Acte seguit em va dir: "L‘Elisabeth ha deixat de patir". Feia anys que estava malalta, tretze. Les darreres setmanes no van ser fàcils. M’ho va explicar amb pau d’esperit.
De seguida va voler compartir el seu agraïment a la sanitat pública: "No tinc paraules per agrair l’actitud de tot el personal mèdic, s’han portat de fàbula. En aquest país tenim una gran sanitat pública. Digue-li a la consellera Alba Vergés que els professionals d’aquest país i el seu sistema sanitari no tenen preu". El Mariscal no sabia que tenia davant el fill d’una infermera de Bellvitge. Potser tampoc que el mateix Oriol Junqueras és fill d’una infermera, de Bellvitge també. Sí, la sanitat pública d’aquest país és la joia de la corona. Potser per això els poders de l’Estat hi van conspirar en contra: "Les hemos destrozado el sistema sanitario", deia un pinxo a un altre. L’afirmació no podia ser més miserable.
Damunt el fèretre hi havia un ram de roses. Grogues, és clar. Ell mateix duia una xapa per la llibertat dels presos polítics. No se la treu mai. Tampoc aquell dia, encara menys, de fet. Em va fer notar un dels darrers episodis de satisfacció personal i política que va viure al costat de l’Elisabeth, en plena protesta per la sentència d’un segle al Govern de l’1 d’Octubre. Quan Pedro Sánchez va visitar els ferits a l’Hospital de Sant Pau, en una visita llampec, va discriminar en funció de l’uniforme. Si eren policies nacionals, encara que només tinguessin quatre cops lleus, van merèixer la seva atenció. Si eren ciutadans catalans ferits per aquests policies, tant és si la lesió era greu o si havien perdut un ull, el president dels espanyols (no pas de tots, sembla ser) els va ignorar miserablement quan no els va menysprear.
Sí, la sanitat pública d’aquest país és la joia de la corona. Potser per això els poders de l’Estat hi van conspirar en contra
L’Elisabeth estava aquells dies ingressada al Clínic, ja en una fase terminal de la malaltia. Però ben conscient de tot. L’Elisabeth va somriure de joia, al costat del Mariscal, quan va veure "aquells metges i infermeres que, carregats de coratge, van escridassar Pedro Sánchez", que va entrar tan ràpid com va sortir, amb el seu cos de seguretat nerviós, tant que fins i tot van exhibir armes davant aquells metges i infermeres que cuidaven tothom per igual, amb independència de si eren uniformats o no. El Mariscal ho explicava amb un somriure afable mentre em parlava de la seva dona i dels darrers dies.
Molts altres amics del Mariscal, que probablement tampoc no coneixien l’Elisabeth, van voler estar divendres al seu costat. El Gabriel Rufián s’hi va acostar al vespre. També el president Pujol. I molts altres, dissabte, al funeral. El Mariscal i la seva vehemència han fet una quants adversaris. Però sobretot amics molt sòlids, que sabem que quan estem davant d’ell estem davant d’un amic que mai no et falla. Però sobretot que estem davant d’un home que és un patriota de pedra picada. Dels que sempre hi és. En els bons moments i en els més difícils. Sempre disposat a compartir una xerrada, batalles lliurades i les que han de venir. I sempre, sempre, sempre, amb una actitud ferma i propera, lúcida. Seguim, company, seguim i seguirem.