Molts vam descobrir les Cases d'Alcanar en aquella Via Catalana de Carme Forcadell el 2014. De Xerta, ella. L'ANC, entre d'altres, va fer aleshores una crida a cobrir els trams del sud del Principat, un territori poc poblat i de gran extensió. I una gernació va respondre.

Les Terres de l'Ebre són la perifèria de la perifèria, la perifèria d'un país perifèric. És la Catalunya salvatge, la dels Ports i el riu, la que canta Quico el Célio, la de Joan Rovira, Pepet i Marieta, la dels arrossars del Delta, els canals i aquelles platges que gratant on trenca l'aigua s'hi troben tellerines. És un territori que desborda vida, encara no sobreexplotat, tot i que si no fos per la rauxa de la seva gent ja l’haurien assecat a base de transvasaments. És la terra de les nuclears que abasteixen tot el país, d'aquesta electricitat de rebut que s'enfila. I ara també de parcs eòlics que en poblen les serralades.

L’Ebre és la terra de dones i homes com l'Alfons Montserrat que ha vist com l'aigua negava casa seva a les Cases d'Alcanar. L'Alfons, com l'avui alcalde Joan Roig, és el sud que ha reviscolat l'ànima d'aquell Ebre que volia cinquena província.

A Alcanar ha plogut sobre mullat. Com a (Sant Carles de) la Ràpita que celebra una consulta el 12 d’octubre per determinar el seu nom, que va ser la Ràpita dels Alfacs a la República i que va retornar al topònim Carles (pel Rei) amb el franquisme, aquell règim que va batejar com Villafranco el llogaret meravellós que avui és Poble Nou del Delta.

A la Ràpita de Josep Caparrós —un altre alcalde excels, que espera judici per l'1 d'Octubre com el seu lloctinent Albert Salvadó— també hi va caure un aiguat de por que si bé no va fer tant mal com a Alcanar, també hi va fer estralls. Una tempesta que pujava del País Valencià, del Maestrat, amb tanta o més fúria que aquell cicló Glòria de Llevant. L’Ebre també és la terra d'aquest home de Roquetes que tant es fa estimar, Paco Gas. O de la remera ampostina, Aina Cid, que va estar a un pas de fer medalla a Tòquio.

D'aquest sud de la Ribera de Roger Heredia a l'ombra d'Ascó i el Tormo on en Gabriel Rufián hi va plantar una estelada a mig agost. Del Pepe que hi treballa la terra després d'anys a Ascó que no surten de franc. De la Pilar que és l’ànima i el somriure a tothora, filla de la Torre de l'Espanyol. O les Lares, l'Ona i el Blai que també hi viuen tot l'any, en uns pobles que de tan bells es van envellint.

Si alguna part del país es mereix l’escalf de tothom i una vegueria amb tots els ets i uts per donar resposta a les seves necessitats i singularitat, aquest territori és l'Ebre

Aquesta gent que cada Onze matinen per pujar al Tormo i després agafen el bus cap a Barcelona, carretera i manta, i n'omplen els carrers de contagiós compromís i alegria. Els malhumorats es fan sentir molt però hi segueix havent infinitat de persones com el Pepe, fill de la Línea de la Concepción, que llaura el futur a la Ribera d'Ebre i bat rècords de fruites i verdures gegants, gràcies al seu enginy i a l’aigua de l’Ebre i el brollador d’una deu fresca i pura. Ell —que va veure, com tants d’altres, com el foc que va cremar la Ribera li rostia oliveres centenàries— aixeca el cap cada dia per llaurar una terra aspre i rocallosa.

Aquest sud de la Terra Alta que delimiten els Ports, els Pirineus feréstecs i isolats del sud. De les pluges que s'hi filtren neixen els bucòlics Estrets del Riu d'aigües cristallines i acollidors gorgs a l'estiu en paratges celestials.

Aquest Ebre on es van lliurar les batalles més sagnants de la Guerra i hi va deixar la pell el Tiet Mario, fill de Serps i veí de Terrassa, defensant Catalunya i la República. O el padrí Jaume de la Torre de l’Espanyol. O tants milers i milers de joves que resten anònimament a les cunetes.

L'Ebre és la veritable reserva natural de Catalunya, contrada de jotes. Si alguna part del país es mereix l’escalf de tothom i una vegueria amb tots els ets i uts per donar resposta a les seves necessitats i singularitat, aquest territori és l'Ebre. Més enllà de la solidaritat conjuntural quan hi ha un desastre natural que afligeix unes terres castigades secularment, hi ha d’haver una resposta de país, estructural, estratègica. Les Terres de l’Ebre, la gent de l’Ebre, sempre haa donat més i dissortadament ha rebut menys. A veure si almenys en aquesta ocasió les administracions responen com cal i no els deixen desemparats, com si fossin aquell territori de frontera que no és terra de ningú.