Que el conjunt del procés contra la família Pujol no és aigua clara és una evidència que clama al cel. La implicació de màfies policials o del mateix aparell de Seguretat de l’Estat sense escatimar recursos de de cap mena, ni estalviar mètodes expeditius i inconfessables, per obtenir proves, corrobora com de tèrbol és.

Hi ha més pa que formatge, si més no pel que fa a una causa que pretén fer passar els Pujol (la parella i el conjunt dels fills) com una mena de màfia organitzada amb la mare superiora (Marta Ferrussola) i el júnior (Jordi Pujol Ferrussola) movent els fils a l’ombra, com si d’una veritable família de camorristes napolitans es tractés.

No jutjo, no pas a ells que ja han estat jutjats implacablement. Tant és, en bona mesura, la sentència que hi pugui haver finalment. Perquè ni que fos absolutòria, en particular pel que fa a Jordi Pujol, res no aixecarà l’ombra de dubte sobre les hipotètiques corrupteles de tots o alguns. A més, un dels fills (Oriol Pujol) ja ha pagat penalment un afer sobre les ITV. I el gran, damunt el qual recauen el gruix de les sospites, ha passat dos anys en presó provisional després de tot el cerimonial airejat sobre la seva relació personal amb una dona/amant amb la qual s’ha explicat que anava amunt i avall amb feixos de bitllets per la frontera andorrana. Clar que la participació en tota aquesta trama conspirativa o incriminatòria d’Alicia Sánchez-Camacho (PP) i José Zaragoza (PSC) no fan més que enterbolir el sumari. O dit d’una altra manera, l’interès de determinades persones de la política de primera línia en merdejar en la vida privada i els negocis, opacs o no, de Jordi Pujol Ferrussola, fa basarda.

Fa de mal dir quina és la veritat d’aquesta causa i fins a quin punt ha estat magnificada per un un interès d’estat, superlatiu, més enllà d’una ombra llarga i fosca que es vivia com un secret a crits

Perquè l’assalt i robatori del furgó que havia de retornar tota la documentació requisada, informació que havia de tenir caràcter incriminatori després d’haver estat exhaustivament analitzada, és obvi que permet lícitament tota mena d’especulacions i conjectures. Un assalt a punta de revòlver, com els de les pel·lícules. O el xantatge als propietaris d’un banc andorrà en la recerca de comptes corrents i dipòsits de diners que, finalment, no tenen res a veure amb les quantitats milionàries que s’havien fet córrer. No dic pas, ni deixo de dir, que no haguessin tingut diners irregulars en dipòsits a l’estranger, com tants altres patriotes de tot signe i pelatge que han evadit impostos sense manies. No pretenc absoldre a ningú de res i sí posar èmfasi en la quantitat d’irregularitats i escàndols que han envoltat tot el procés policial i judicial contra, en particular, qui va ser president de Catalunya durant 23 anys.

Durant el seu mandat, sobretot els darrers anys, l’ombra del 3 per cent va sobrevolar amb un rum-rum creixent la política catalana. El mateix president Pasqual Maragall va fer implosionar l’afer en seu parlamentària davant un Artur Mas que s’hi va tornar, entre furiós i indignat, estirant-se els cabells. Ja anys abans, un dels fundadors de Convergència Democràtica, el coratjós Miquel Sellarès, havia denunciat públicament l’anomenat sector negocis i apuntat responsabilitats. I això no li impedia tenir un sincer respecte pel president Pujol que, de ben segur, manté avui malgrat tot.

Jordi Pujol era un tòtem moral. Potser per això va caure de l’escambell com mai abans cap altre polític, en confessar una deixa del seu avi Florenci que havia ocultat durant la seva presidència. O almenys aquesta és l’explicació que se’ns va donar. És a dir, uns diners d’origen incert que havien tret irregularment del país. La confessió va ser una bomba i els primers que es van llençar a la jugular del president van ser persones tan properes com l’alcalde Trias. També és curiós que per aquest motiu tants s’esquincessin les vestidures públicament. Un bon amic, pujolista de tota la vida, va escriure un text indignat i encara va anar a veure el president Pujol, amb qui es coneixien de tota la vida, i li va reiterar a la cara haver-lo enganyat. Puc entendre que per aquelles persones de bé per als quals Jordi Pujol encarnava Déu Nostre Senyor a la terra, es sentissin tan desenganyats i decebuts. Però Trias i tants altres dirigents, amb tot el que s’havia dit durant anys sobta que per una deixa es sentissin tan traïts i estafats, sorprèn.

Fa de mal dir quina és la veritat d’aquesta causa i fins a quin punt ha estat magnificada per un un interès d’estat, superlatiu, més enllà d’una ombra llarga i fosca que es vivia com un secret a crits –de fet, hi ha sentències fermes condemnant gent de CDC i el mateix partit. Com tantes al PP. O fins i tot al PSOE.