Tot apunta que Maragall repetirà com a candidat republicà a la capital de Catalunya. És el millor candidat possible, demoscòpia en mà. I l'únic candidat indepe amb opcions. La resta, aspiren a recuperar representació (CUP) o a mantenir-se (Junts). Lluny, molt lluny de les tres forces que aspiren a guanyar (ERC, Comuns i PSC), encara que guanyar no és garantia de res. Ernest Maragall és un ferm candidat a tornar a guanyar, així ho apunten els sondejos interns de republicans i socialistes. Malgrat les previsions del baròmetre municipal, Colau és ja la tercera en discòrdia. Entre d’altres perquè la marca Comuns cotitza a la baixa, amb fugues significatives tant cap a PSC com també cap a ERC.

Una altra de les constatacions dels sondejos és que l’independentisme no suma majoria absoluta (21) en cap de les forquilles. En les darreres eleccions municipals només va sumar 15 (10 Maragall i 5 Artadi) de 41 regidors. També és veritat que la proliferació de candidatures, amb la irrupció de Primàries-Graupera, va malbaratar més de 28.000 vots. Si hi afegim els 30.000 de la CUP, el resultat és que gairebé 60.000 vots indepes van quedar orfes de representació. Amb 38.000 vots el PP va fer 2 regidors en superar pels pèls el llindar del 5 %. Si fa no fa, 60.000 vots podrien ser fins a 4 regidors a Barcelona, Artadi en va fer 5 amb 78.000, el pitjor resultat de l’espai polític que representa des de 1979 a la capital del país. Quatre anys abans, Trias n'havia fet 10. I era el segon pitjor resultat en 40 anys, d’aquí la magnitud de la debacle en passar de 10 a 5. Un resultat que encara és més sagnant si es recorda el resultat de 2011 quan Trias en va fer 15. De 15 a 5 en només dues legislatures.

El principal problema de Maragall per ser alcalde no serà en cap cas l’edat. El veritable hàndicap seguirà sent el mateix que el maig de 2019. Va ser i serà el principal rival a batre. No només per l’eix que va determinar el 2019 l’Alcaldia sinó perquè la direcció de Junts té amb Barcelona una d’aquelles estratègies inconfessables. Abans PSC que Maragall-ERC

L'aposta per Ernest Maragall va ser una jugada defensada per Oriol Junqueras des de Lledoners i va sortir rodona. ERC guanyava per primer cop des de la República. Però de seguida es va veure que una victòria tan ajustada (tot just 5.000 vots de diferència amb Colau) podia ser estèril. Colau havia abjurat fins al darrer moment de recórrer als vots de la "pitjor dreta". A l’hora de la veritat els va acceptar sense cap problema, amb frenesí, amb Collboni de mestre de cerimònies. Sovint s’alerta de l’auge de l’extrema dreta. El cert és que Barcelona es va convertir en la primera ciutat de l’Estat en què els vots de la dreta dura —"la pitjor" segons els Comuns— determinava l’Alcaldia. Sens dubte, el mateix que hauria intentat Salvador Illa si els vots del PP, C’s i VOX li haguessin pogut donar la Presidència de la Generalitat.

El principal problema de Maragall per ser alcalde no serà en cap cas l’edat. Ja voldrien la resta d’aspirants tenir la seva agilitat mental. El veritable hàndicap seguirà sent el mateix que el maig de 2019. Va ser i serà el principal rival a batre. I no només per l’eix que va determinar el 2019 l’Alcaldia (Collboni, Colau i Valls) sinó perquè la direcció de Junts té amb Barcelona una d’aquelles estratègies inconfessables. Abans PSC que Maragall-ERC. És la mateixa estratègia que manté a la regió metropolitana que més que una estratègia és una antiestratègia, a la pràctica dinamitar l’obstinació de Junqueras per qüestionar l’hegemonia metropolitana del PSC.

Aquí rau el principal escull d’Ernest Maragall en cas de superar Collboni (si és que finalment Collboni és el candidat). El PSC valora repetir a l’Ajuntament l’operació Illa de les catalanes per esgarrapar vots a Comuns i Ciudadanos i guanyar les eleccions a Barcelona. O Ernest Maragall guanya amb solvència o ho té magre. Per a uns i altres, és l’adversari a batre. Collboni o altri és obvi i natural que així sigui.