L'opinió de la ciutadania (del Pirineu per damunt de tot) hauria de ser determinant per optar o no a organitzar el 2030 els Jocs Olímpics d'Hivern. Si seria inacceptable imposar els Jocs al Pirineu des de Barcelona també hauria de ser censurable impedir-los contra la seva voluntat.

El sondeig del Govern apunta un suport molt majoritari i un rebuig que tot just arriba al vint per cent. N'hi ha que afirmen —com argument de gruix— que els Jocs d'Hivern són d'una altra època, del segle XX, d'una manera de fer superada. Val a dir que arguments similars es feien servir a finals dels anys vuitanta per rebutjar els Jocs de Barcelona. I la veritat és que aquell incipient independentisme que va declarar la guerra als Jocs va perdre la partida en tots els sentits. Aquells Jocs es van fer amb una acollida extraordinària que es va concretar en milers de voluntaris. La ciutadania se’ls va fer seus i l'independentisme només va treure el cap per emergir antipàtic i per enfrontar-se a una il.lusió col.lectiva, la d’una enorme majoria de la societat catalana. D’altra banda, els Jocs de Barcelona, els Jocs de Maragall, van ser un revulsiu per a Barcelona i, de retruc, per a Catalunya. És difícil, vist ara amb perspectiva, no admetre que en termes globals van ser un exitàs. No només van posar Barcelona al mapa. També la van rellançar.

Aquells Jocs es van fer amb una acollida extraordinària que es va concretar en milers de voluntaris. La ciutadania se’ls va fer seus i l'independentisme només va treure el cap per emergir antipàtic i per enfrontar-se a una il.lusió col.lectiva

Afortunadament avui l’independentisme ja no és marginal sinó que és ampli i divers, tant que aspira a l’hegemonia. I en això dels Jocs té una opinió que va per barris i que, amb l’excepció dels anticapitalistes, no és homogènia. Ara bé, si el sondeig fos cert, no és només que el suport als Jocs d’Hivern gairebé multiplica per quatre el seu rebuig, és que entre l’independentisme també hi ha majoria a favor dels Jocs.

Vivim en un país que va ser pioner exigint energies renovables i que ara també sembla ser-ho en rebutjar la proliferació de molins de vent. Pel que fa a les plaques solars, tres quarts del mateix. Tampoc no està clar l’assumpte de l’aeroport. L’aspiració que Barcelona fos un Hub Internacional era àmpliament compartida tot i que —val a precisar— poc o gairebé res té a veure amb el projecte urbanístic d’Aena que com la reforma laboral ha estat allò tan espanyol de ‘las lentejas de la vieja’.

Al Pirineu s’hi segueix esquiant per a gaudi de desenes de milers de persones i per a la bona salut de la butxaca de tot el que penja dels amants de l’esquí. Tant és així que  estacions com la Masella o la Molina, a hora i mitja de Barcelona, estan rebent més gent que mai tot i la calorada de final d’any que fonia la neu, comptant també que no hi neva des de la primera quinzena de desembre. A l’Alta Cerdanya, per contra, a la cara nord, no hi ha tanta gent. Però hi ha estacions amb neu com mai, com la de Porté, enclotada al peu del Canigó. Tres metres de gruix i, aquests darrers dies, temperatures màximes per sota de zero graus. Si a final d’any la calor era primaveral ara el fred és de rigorós hivern.

Aquesta circumstància —la proximitat— és precisament una de les singularitats de Catalunya o d’una capital com Barcelona, ciutat de costa però a un pam de tot. Aquesta és una de les seves fortaleses i del seu encant i bellesa.

Els Jocs Olímpics d’Hivern podrien ser, a més, una oportunitat per a la gent de les comarques del Pirineu? Més que la reintroducció de l’ós bru, sens dubte. La presència d’óssos és saludable per al Pirineu i la seva vitalitat. Com la del llop que hi comença a treure el cap. Però ni de llops ni d’óssos viurà cap de les set comarques de muntanya.

Més enllà d’apriorismes ideològics, d’un canvi climàtic que afortunadament encara no ha fet tancar cap estació i d’una cultura del ‘No’ que flota en l’ambient estaria bé que de tot se’n pogués parlar. I que, finalment, en un sentit o en un altre, decidís la ciutadania, sobretot la del Pirineu.