Empar Moliner és única i, probablement, la millor escriptora del moment. Té una prosa tan autèntica com ella mateixa. No hi ha res impostat en una actitud vital que pot arribar a ser tan encisadora com desconcertant.
És un ésser extraordinari que fa bona la teoria del caos. És tot sentiment i passió regat amb un bon raig de sagacitat i d'una genialitat tan genuïna com insòlita. Totes aquestes virtuts conviuen amb un desordre estructural que pot arribar a fer feredat. Però ella és així i a aquestes altures ja fem tard per fer-la anar pel camí de l’endreça i d’una existència convencional.
Ara ha estat l'escriptora que més ha venut durant la diada de Sant Jordi, que és de molt el millor dia de l’any per a les editorials que segueixen tenint en el paper imprès un negoci que es resisteix al pas del temps i sobreviu amb vigor a una digitalització que dissortadament fa estralls en la premsa de paper.
El llibre de paper també segueix meravellosament viu contra tots els pronòstics que semblaven apuntar que tenia els dies comptats. Feliçment, les prediccions han errat. Almenys per ara.
Guanya no només perquè escriu bé i és un nom que garanteix vendes; guanya perquè quan la llegeixes, et fa sentir viu, transmet les seves vivències, trama o reflexions sense filtres, amb una indiscutible autenticitat
Les diades de Sant Jordi són molt mediàtiques. I la Moliner ho és i sens dubte que això ajuda. Ara bé, si tota comparació és odiosa, n'hi ha prou amb afirmar solemnement que la prosa de la Moliner excel·leix molt per damunt de la mitjana del millor que es publica amb tots els ets i uts.
Que guanyés amb Benvinguda el Premi Ramon Llull no va ser cap casualitat. Guanya no només perquè escriu bé i és un nom que garanteix vendes; guanya perquè, quan la llegeixes, et fa sentir viu, transmet les seves vivències, trama o reflexions sense filtres, amb una indiscutible autenticitat.
Res en ella és políticament correcte, ella mateixa tampoc. És transgressora i defuig com la pesta anar al grat del vent. Les seves opinions lliguen poc amb la doctrina feminista a l’ús, esdevinguda ideologia del sistema al costat de l’ecologisme. És un ésser tan prodigiós que mai no deixa indiferent i també és una lluitadora nata a qui res no li ha estat regalat. L’Empar és com el bon vi, no es marceix com una flor. És perenne.
A Benvinguda parla de la menopausa, del pas del temps. Però no pas per explotar una condició de gènere, més aviat per descobrir-se, per narrar els canvis inexorables que opera el pas del temps. Per molt que ella negui que Benvinguda tingui un caràcter autobiogràfic, no és difícil traçar un paral·lelisme amb el curs de la seva vida quan ha arribat a la maduresa, per molt que ella sembli resistir ―incombustible― el pas del temps.
Tard o d’hora, la guardonaran amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i ―sense voler desmerèixer una meritòria llista de guardonats― serà una decisió que honorarà el Premi més que no pas el Premi a ella.