Francisco Franco, el Caudillo, va celebrar els vint-i-cinc anys de règim amb un tour que va culminar a Tortosa. Allí, al bell mig de l’Ebre, damunt les runes d’un pont que els republicans van volar en la retirada, hi van alçar un monument commemoratiu de la victòria "por Dios y por España".

Una enorme estructura de ferro bastida sobre un peu d’obra que enaltia el franquisme, la dictadura militar i la derrota de la democràcia. Sense ambigüitats, un monument feixista, per vocació però també per estètica. Un nyap enmig de l’Ebre, sense cap encant, només per recordar-nos eternament que Franco havia guanyat i que sobre la seva victòria militar havia cimentat un règim criminal que es va significar pel seu ferotge anticatalanisme.

Hi ha localitats que no van viure combats, ni van ser línia de front, ni van ser castigades exemplarment. No és el cas de Tortosa. Del 23 de febrer de 1937 i el 30 de desembre de 1938, Tortosa va patir vuitanta atacs aeris que van deixar caure un total de 2.936 bombes amb 206,13 tones de metralla. El pitjor dia, el 15 d'abril de 1938, Divendres Sant, la ciutat va patir 13 atacs (a les 9.15, 11.05, 11.20, 11.30, 11.35, 11.37, 12.00, 12.05, 12.45, 17.15, 18.00, 18.05, 18.10) ocasionats per 75 avions. El balanç final: 54,4 tones de bombes sobre la capital de l’Ebre. Al centre urbà, sobretot. Paga la pena recordar que els pitjors bombardejos a la ciutat de Barcelona, una veritable carnisseria, van tenir lloc del 16 al 18 de març de 1938, van ser 44 tones de bombes i van ocasionar, segons xifres oficials de l'Ajuntament, 875 morts —d’ells, 118 eren nens—, més de 1.500 ferits, 48 edificis destruïts i 78 de greument danyats.

Tortosa, com Lleida, van ser dues de les ciutats més castigada pels bombardejos i la política de terra cremada. És per honorar aquestes gestes que van alçar el monument feixista. I d’altres. No pas per a concòrdia de res, ni de ningú. I sense cap ombra de dubte per celebrar la victòria, el cop d’estat de Franco alçat en armes contra la República i contra Catalunya i tot el que representava. Per recordar-nos, a l’espai públic, amb tota la grandiloqüència possible qui havia guanyat

El monument segueix dempeus el 2020. I no ha estat fins ara que s’ha posat data a la seva demolició. Que aquest és un monument controvertit i que la qüestió és controvertida ho evidencia que el 2016 el monument franquista de Tortosa va trencar, per primer cop, la cohesió de Junts pel Sí davant una proposta de la CUP que n'exigia la retirada. Els republicans hi van votar a favor, la resta es van abstenir o hi van votar en contra. Curiosament la moció va guanyar per un vot de diferència gràcies a un diputat despistat de Junts pel Sí que entre tuit i tuit va prémer equívocament el botó del Sí. És el que té estar pendent de fer soroll a les xarxes, de fer-hi les deposicions, d’aquesta política frívola i populista de gent trista que s’avorreix perquè ja no se sap quin paper fer a la vida. Però gràcies a l’error d’aquell diputat dipositari, reconvertit a l’independentisme, es va poder guanyar, al Parlament, la moció contrària a la continuïtat del monument. Gràcies a aquella absència de cos present va sortir endavant la proposta.

Els contraris a la defenestració del monument justifiquen la posició, encara avui, amb el pretext que Tortosa ja el té integrat, que forma part del patrimoni, que ara s’ha de reinterpretar com un monument d’homenatge a la pau, que no cal fer soroll, que no n’hi ha per tant i, també, que ves a quines coses alguns dediquen el temps i que es tracta d’una intolerable intromissió dels barcelonins (no sé si compten només als de la capital del país) en els afers interns dels tortosins. No és menys cert que en el seu dia Tortosa va celebrar una consulta, per iniciativa de l’Ajuntament, amb un 29 per cent de participació i que va guanyar el seu manteniment i reinterpretació. Però anem a pams, com s’han de reinterpretar tots aquells bombardejos? Com s’ha de reinterpretar tota la destrucció i les morts? Com s’ha de reinterpretar un monument que és un autèntic bunyol arquitectònic enmig del riu? I com s’ha de reinterpretar el franquisme?

Hi ha una connivència (solapada) més o menys explícita amb el franquisme latent en una part de la societat que explica algunes actituds. De vegades (molt poques) d’enaltiment, de vegades de tímida justificació i de vegades (moltes), de restar-hi importància. La dreta espanyola deia allò de la dictablanda per venir a dir que tampoc no n’hi havia per tant. La dreta catalana, de tradició democràtica, és més subtil. Encara que una part va rebre Franco amb els braços oberts. Tots, volent oblidar ara, en un exercici d’amnèsia exasperant, que el franquisme va matar molt i va matar fins al final, que sempre diu Oriol Junqueras. I és aquesta connivència la que explica nítidament les conseqüències d’una transició que va donar lloc a l’insòlit règim d’impunitat espanyol. I d’oblit, començant per les més de 100.000 persones desaparegudes que s’estima que encara hi ha a les cunetes. Moltes, la majoria, executades amb posterioritat a la finalització de la guerra. Se’n van fer un fart de matar republicans, se’n van fer un fart de fer córrer sang, de matar-ne milers de gana i a cops de culata als batallons de treballadors o a les presons i de condemnar a l’ostracisme les seves famílies. De rentar cervells i adoctrinar les noves generacions i de sembrar el terror per forçar els vençuts a oblidar i a sotmetre’s mansament.

Afortunadament, de tant en tant, es prenen decisions clares, diàfanes, que sepulten les ambigüitats davant el terror i l’enaltiment de la barbàrie. Gràcies, Ester Capella, i gràcies, Pere Aragonès, per haver donat continuïtat a la feina endegada per Raül Romeva i Carles Mundó de reparació de la memòria històrica. Gràcies a tots els que han alçat la veu en solitari durant anys predicant davant la més absoluta indiferència. I gràcies per haver posat finalment data de caducitat a un monument que de lleig com és ja seria motiu suficient per arrencar-lo del mig de l’Ebre.   

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat