La sortida de Leo Messi del Barça arriba dos anys tard. Quan a Anfield Road, el Barça —amb Messi al camp— es va deixar aixecar una renda de 3 gols a favor per un equip delmat per les baixes, era el moment de fer foc nou. Tota la resta és una comèdia que només s’explica per un romanticisme estèril i per la incapacitat d’aprendre a saber-se desprendre.

El Barça va morir d’èxit després de guanyar a Berlín la darrera Champions davant la Juventus, final apoteòsica que culminava un triplet de somni de Luis Enrique. El millor dels triplets perquè aquella Champions es va guanyar eliminant els millors equips del moment.

Gràcies a aquell triplet, Bartomeu va guanyar les eleccions al Barça per golejada i Laporta es va quedar amb un pam de nas. Era impossible lluitar en aquelles eleccions de 2015 contra un president (candidat) que feia només unes setmanes acabava de tancar una temporada excepcional, històrica, amb la cinquena Champions.

Però des d’aleshores el Barça de Messi no ha fet més que arrossegar-se a Europa. Escandalosament els darrers anys. Després de l’eliminació vergonyosa davant el Liverpool de 2019 va venir l’estrepitosa derrota —humiliant— davant el Bayern de Munich a Lisboa. 2020, 2 a 8, amb Messi al terreny de joc. Finalment, el PSG es passejava aquest 2021 al Camp Nou davant un equip culer que va quedar retratat davant una superioritat incontestable dels de París. Tot amb Messi damunt el terreny de joc.

Des de 2015 que el Barça de Messi no ha fet més que acumular fracassos a Europa. Un darrere l’altre. Creure que es pot bastir un projecte de futur sobre un jugador que ja no és ni remotament el que era és una fal·làcia impròpia d’un món com el del futbol que mou unes xifres milionàries aclaparadores.

A tot aquest fracàs esportiu sense pal·liatius s’hi ha de sumar la fallida econòmica accentuada per la pandèmia. El Barça té un deute real de 1.000 milions d’euros, 750 dels quals a curt termini. És un club literalment arruïnat. Els fitxatges de Bartomeu han estat devastadors. Entre Dembélé i Coutinho sumen un dispendi de més de 300 milions d’euros, llençats per la borda. Pitjor que cremats. Perquè cal afegir-hi les fitxes milionàries que disparen la massa salarial, insostenible. Si hi afegim Griezmann, Umtiti —que senzillament no està per jugar a futbol— i els de casa als que ja se’ls ha passat l’arròs, estem davant un pou sense fons. I aquests, sembla ser, no volen marxar ni amb aigua calenta. Enlloc els hi pagaran una fitxa semblant.

Messi se’n va per pròpia voluntat. Cert que es volia quedar. Tan cert com que vol acabar la seva carrera esportiva en un equip competitiu, per guanyar la Champions i per deixar de fer el ridícul. I té tot el dret. Només faltaria. Messi és un mite del barcelonisme, com ho han estat Kubala, Cruyff o fins i tot Guardiola que, per cert, tots ells van acabar les seves trajectòries en altres equips i això no els va fer menys barcelonistes.

Una junta directiva competent s’hauria venut Messi després del nyap de Liverpool. I la d’ara hauria d’haver assumit que no es pot bastir un projecte de futur damunt un jugador de 34 anys que des de en fa sis és protagonista destacat de ridículs vergonyants a la Champions. El fetitxisme davant la decadència inexorable de l’equip de Berlin i de la seva estrella no han fet més que posposar l’inevitable i prorrogar agònicament la continuïtat d’un equip sense tremp ni esma.

Messi i aquella generació de Ronaldinho, Eto’o, Xavi o Iniesta van tocar el cel. I el barcelonisme ha viscut amb ells la seva millor època. Els números parlen per sí sols. Però Liverpool va ser el cant de cigne de tots aquells èxits. Des d’aleshores el Barça no ha fet més que viure de renda, amb un equip mediocre a pes d’or. Bon vent i barca nova.