Els mallorquins tenen una preciosa manera d’evocar la posta de sol. N’hi diuen "horabaixa". És una instantània bucòlica, és aquella foto de vacances -quan som lluny de casa- que evoquem com si fos la màgia singular i única d’aquell lloc que no té comparació possible amb casa nostra.

Cau es sol de s’horabaixa, dins s’horitzó..., diu aquella encisadora peça dels Antònia Font, alegrement retornats després d’un silenci de vuit anys. Els catalans peninsulars tenim més complicada la posta de sol a l’horitzó perquè el sol es pon per l’oest, terra endins, per això n’hi diem Ponent, mentre mallorquins i la resta d’illencs poden veure amagar-se el sol mar enllà.

El que ve després de l’horabaixa és la foscor que s’intensifica fins a l’alba, que aquesta sí que la veiem els de la costa peninsular alçant-se mar enllà, radiant, al fons de l’horitzó. El sol emergint pletòric, si és un dia net i clar, és un goig a tot arreu.

Doncs bé, des d’aquell funest març de 2020, que l’Alba va esdevenir l’ase dels cops, com si fos la responsable de perpetrar el malson. Cada despuntar d’un nou dia era rebut amb pèssimes prediccions, i l’Alba sotmesa a l’escrutini implacable. Si un dia s’emocionava, era una bleda assolellada, si es tancava la restauració per curtcircuitar els contagis, era un torpede a l’economia catalana, si les UCI eren plenes i la gent es moria, una "perillosa incompetent", que era tant com imputar-li una responsabilitat criminal. No ens vam estar de res. Llenya al mico! Una crítica voraç, despietada, sense treva.

No vull ni pensar què haurien dit els censors orgànics, duguin samarreta gremial o política, amb aquest rebrot espectacular que amenaça amb tornar a saturar el sistema de salut, estressar les UCI i posar en suspens l’estiu i la reactivació econòmica. Però sí que observem què diuen ara quan ja no tenim l’Alba: toquen el violí, com si fossin a la coberta del Titanic. Tot el cerimonial d’esquinçar-se les vestidures davant de Palau és ara comprensió i resignació estoiques on abans feien comèdia, o la fan ara. Però tot alhora no pot ser. Vist amb perspectiva, té un deix de farsa, d’esperpent, d’espectacle tan hipòcrita com mesquí. Per moments semblava que Catalunya fos un territori singular on estaven caient les deu plagues bíbliques per haver comès els set pecats capitals.

També és veritat que hi va haver notables excepcions a les intervencions estridents als mitjans i als manifestos públics de coneguts professionals exigint, fins i tot, tancar les escoles. Gràcies a Déu que González Cambray, de l’equip de Bargalló, va aguantar els matxos. El cas és que en ple confinament, Mas-Colell va ser entrevistat a Catalunya Ràdio per Laura Rosel i quan la periodista li va preguntar la seva opinió sobre la gestió de la pandèmia, Mas-Colell va respondre amb una humilitat i capteniment tan excepcionals com elegants. El reputat acadèmic es va limitar a posar en valor la feina feta i a empatitzar amb els responsables de la gestió del drama. Prou difícil era ja tot, venia a dir Mas-Colell, com per tirar sal a la ferida. Ni un retret, ni una mala paraula, ni una sola reprovació. Mas-Colell és tot un senyor.

L’alba pot ser tan bonica com l’horabaixa. Si no és que insisteixes a mirar cap a ponent quan el sol surt per llevant o a mirar cap a l’est quan és l'horabaixa. L’una i l’altra són dues cares de la mateixa moneda, llevat que la teva moneda sempre caigui del mateix costat. I aleshores o bé fas trampa o bé tant t’és perquè ja has decidit quina és la cara bona i quina la que has d’abonyegar. Justa la fusta!