Quan el franquisme va colpejar un 18 de juliol, la rèplica èpica de l'antifeixisme no es va fer esperar. El 19, l'endemà mateix, van passar per damunt dels militars franquistes armats fins a les dents, almenys a Catalunya. Era una aliança de forces que va ser tan capaç de guanyar aquella batalla al feixisme com de perdre estrepitosament la guerra. Entre d'altres, perquè la força dels exaltats va ser, a priori, tan determinant aquell dia com contraproduent a la llarga.

Entre les forces que van combatre el cop d'estat s'hi van comptar els Mossos d’Esquadra, uns pocs centenars aleshores. Recordem que ara en són prop de 17.000. Al capdavant, un exmilitar de l'exèrcit espanyol, com Macià. Es deia Enric Pérez Farrás, de Ponent també, com Companys. Com l'insigne Miquel Badia. Aquella generació de Ponent va ser extraordinària. La República Catalana I, el posterior Govern de la Generalitat tenia accent occidental.

Si a Miquel Badia se'l va batejar com el Capità Collons, Pérez Farrás no li anava pas darrere. Ja ho va demostrar el 6 d'octubre de 1934 quan es va oferir al president Companys per atrinxerar-se a Palau i plantar cara a l'exèrcit del general Batet (assassinat després per Franco) fins a les últimes conseqüències. Era de sang calenta, en Pérez Farrás, arrauxat com el seu predecessor Miquel Badia, assassinat per un pistolerisme faista alimentat pels serveis secrets espanyols. Un recurs habitual del poder, afavorir l'extremisme per afeblir el cos central. Companys, ensumant la tragèdia, va denegar l’oferiment del cap dels Mossos. I el coratjós Pérez Farrás va obeir com va obeir sempre, lleial al Govern del país, a Companys. Res de lleialtats ambivalents, res de sortides personals, res de càlcul interessat. Cap especulació. Cap oportunisme. Aquells caps dels Mossos tenien clares les seves lleialtats. Primer a Macià. Després a Companys. Tota comparació coetània és inversemblant. Com tants altres, Pérez Farrás va ser condemnat a mort. I amnistiat després de la victòria del Front d'Esquerres.

També aquell 19 de juliol de 1936, quan va enfrontar-se als militars colpistes com a comandant dels Mossos. És ell qui va capturar el colpista general Goded i també va ser el primer a marxar al Front d'Aragó, braç a braç amb el dirigent anarcosindicalista Durruti. L'experiència fraternal va ser un miratge i Pérez Farràs aviat va tornar a la reraguarda. No s'entenien, una de les debilitats de l'antifeixisme.

Fa 85 anys d'aquella gesta. L'antifeixisme va ser capaç de derrotar el cop d'estat, però incapaç de vertebrar un projecte prou fort, ampli i transversal per guanyar la guerra. I les conseqüències van ser devastadores.