El 20 de setembre del 2017, l'Estat va perpetrar un cop policial i judicial contra el referèndum de l'1 d'octubre. La Guàrdia Civil va assaltar l'edifici de la Vicepresidència, el quarter general d'Oriol Junqueras, després de detenir, entre d'altres, Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, dos dels seus lloctinents. El tercer, Pere Aragonès, no va ser detingut aleshores, però això no li ha estalviat que el processin i que hagi passat a engruixir la llista de militants republicans en el punt de mira de la justícia espanyola.

El cop no va ser poca cosa ni casual. L'Estat volia dinamitar el referèndum de l'1 d'octubre, alhora que posava un parany per provocar una reacció aïrada de la ciutadania. Així, va deixar jeeps carregats d'armes, sense vigilància i amb les portes ben obertes, enmig d'una gernació. El que es pretenia és prou obvi. Ho és tant que esgarrifa imaginar-se la ment sense escrúpols —i alhora tan matussera— que va perpetrar aquell pla. L'Estat havia decidit, en paraules de Rajoy, que estava disposat a tot per evitar que la ciutadania votés. El 20 de setembre va desencadenar l'ofensiva.

El cop no va ser poca cosa i va fer trontollar alguns mecanismes de decisió. Però el referèndum, l'1 d'octubre, ja era un compromís transversal, d'institucions i ciutadans; milions ja se l'havien fet seu. L'Estat tenia davant seu un clam democràtic, “Volem votar!”, que no parava de créixer i que no sabia com aturar.

I va ser en aquell moment crític que va emergir la força d'una gran dona —també de molts altres. Però específicament ella va asserenar els ànims i va ajudar com ningú a sobreposar-se. Sense el seu esperit, sense el seu tremp, sense l'audàcia de tants altres (inclosos els dos líders del Govern i de les entitats), res no hauria estat possible. Si l'1 d'octubre vam posar les urnes, malgrat la brutal ofensiva judicial i policial, va ser, en gran mesura, gràcies a persones com ella.

Aquest 11 de Setembre el clam ha de ser per la llibertat de tots, dels presos, i de denúncia de l'ofensiva judicial contra centenars d'alcaldes i tants d'altres, avui en el punt de mira d'una justícia malalta

La Marta Rovira ha reaparegut en públic la vigília del 6 de setembre. I ho ha fet per reivindicar i defensar el paper d'una altra gran dona, la Carme Forcadell, coincidint amb l'aniversari del tempestuós debat parlamentari que Ciutadans, el PSC, el PP i Coscubiela van intentar rebentar. La Carme és l'evidència més palmària de la croada judicial contra els drets fonamentals. A la presidenta Forcadell no l'han engarjolat per haver fet cap referèndum, ni per haver declarat la independència, l'han tancat a la presó sense judici per dos motius. Un, haver permès sempre que el Parlament debatés les propostes presentades pels grups. I l’altre, de facto, per haver participat en la votació d'investidura de Jordi Turull; votació fallida perquè quatre diputats superindependentistes li van negar el suport al crit d’”Autonomistes!”. Els “autonomistes” són tots a la presó, els revolucionaris continuen a l'escó.

La Carme Forcadell fa sis mesos que és a la presó, sis mesos, aviat és dit. La Marta Rovira fa també sis mesos que va tocar el dos a Suïssa per trobar una justícia que aquí brilla per la seva absència quan es tracta de perseguir la violència contra els ciutadans perpetrada per uniformats o de paisà, de nit o de dia, i per l'extrema dreta armada amb navalles i amagada amb passamuntanyes. Una justícia que, en canvi, arremet amb fúria contra persones de la vàlua i la trajectòria democràtica de la Carme i la Marta. És aquesta desproporció, és aquesta aberració democràtica, la que més rebuig provoca entre la ciutadania i alhora la que més solidaritat origina. I és també la que més desarma un Estat autoritari i venjatiu que té en els seus aparells franquistes i en el falangista Rivera un corc que el podreix per dins i l’envileix per fora. Rivera, a més d'un demagog populista sense escrúpols, és el sembrador de la llavor de la discòrdia social, que troba el seu espantall en el nacionalisme radical als antípodes.

Aquest 11 de Setembre, el clam ha de ser per la llibertat de tots, dels presos, i de denúncia de l'ofensiva judicial contra centenars d'alcaldes i tants d'altres, avui en el punt de mira d'una justícia malalta que actua al dictat d'un nacionalisme d'estat cada dia més reaccionari. Aquest és, però, el seu taló d’Aquil·les i alhora la palanca de canvi d'una majoria social i política prou sòlida i transversal que posi en escac l'Estat de l’“A por ellos!” i que ens permeti avançar cap a una República catalana que sigui un bastió de defensa i garantia de drets i llibertats.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat