Marc Bosch de Doria era l’alcalde de Dosrius l’1 d’Octubre del 2017. Un exèrcit de guàrdia civils va irrompre aquell dia en aquest poble del Maresme, a tocar del Vallès Oriental, de poc més de 6.000 habitants. La seva entrada al recinte de l’escola Castell, col.legi electoral, va ser amb pocs miraments. Anaven a esclafar caps, "metiendo la porra como si no hubiera un mañana", insultant els veïns, "¡perros!", "¡ratas!", bramaven els uniformats. S'hi van esmerçar a fons, amb entusiasme, salivant. El Marc, l’alcalde, va acabar a l’hospital de Mataró, després de ser colpejat per aquell exèrcit de mercenaris que van arribar a Catalunya cridant "¡a por ellos!". Al Marc el van voler doblegar a cops de porra, amb acarnissament, el van estomacar de valent mentre defensava les urnes fins al punt que va necessitar un collaret cervical. Més tard, va ser citat a declarar a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca, per resistència greu a l’autoritat. També el president local d'ERC a Dosrius i regidor de Promoció Econòmica, Eduard Garcia, va haver de passar pel mateix tràngol.

El Marc ja no és alcalde de Dosrius. No ho és, malgrat incrementar el suport electoral als comicis municipals, perquè el partit de Puigdemont va decidir que el Marc havia de ser desallotjat per entregar l’alcaldia al PSC. Una més. Els vots de Junts per Catalunya van ser determinants. A Dosrius, sí. De fet, mai el PSC havia ocupat tantes presidències i alcaldies, per aquesta via. Però l’esforç de Junts ha estat notable per ajudar a batre el rècord. I ara, en aquest municipi del Maresme, mana el PSC i Junts gestiona algunes cadires. Com que no en tenien prou, els de Puigdemont i Torra van decidir repetir la jugada al Consell Comarcal del Maresme. També, per regalar la presidència al PSC. Els republicans eren, però, la formació més votada al Maresme. I així com a Dosrius entre PSC i Junts en tenien prou per impedir que el Marc tornés a ser alcalde, al conjunt del Maresme no era suficient. I aleshores els patriotes de Junts van fer mans i mànigues per aconseguir el suport també del PP. Però ni així, sumaven. Incombustibles, no van desistir, #nosurrender. Com aquell qui res, la fi justifica els mitjans, van intentar incorporar Ciudadanos. Val a dir que van estar a un pas de sortir-se’n. Déu sap què es devien prometre recíprocament.

Al final un embolic intern de la dreta extrema va frustrar l’acord que anhelaven PSC i Junts. ERC podia governar en solitari, no necessitava cap suport per a la investidura comarcal. El Marc ha de ser un bon paio, es veu d’una hora lluny. Divendres el vaig conèixer, hi ha gent que, només amb un somriure, ja saps que ets davant algú a qui podries deixar els teus fills. Doncs bé, el Marc va intervenir i va defensar comptar amb Junts pel Consell Comarcal. S’ha de ser d’una fusta determinada, generós i gens rancuniós. Altres haguéssim deixat els postconvergents al costat de Ciudadanos, PSC i PP que és on la cobdícia els havia portat. Però el Marc no. Ell va allargar la mà a aquells que l’havien colpejat per l’esquena. Hi ha cops que encara fan més mal que els dels mercenaris uniformats. I persones que els encaixen amb una serenitat i bonhomia admirables.

Hi ha cops que encara fan més mal que els dels mercenaris uniformats

Divendres, a Dosrius, es presentava el llibre d’Oriol Junqueras. La plaça plena, entre els convidats; el Maxi Calero dels Free Junqueras. El Pep Picas, excels trobador. I el Gabriel Rufián, el fill del Fondo de Santako, que sempre és un reclam. De fet, havíem escollit Dosrius per presentar en aquesta ocasió el llibre precisament per fer arribar el nostre escalf al Marc, que s’ho mereixia. L’acte es va fer a tocar de l’Ajuntament, on ja no hi ha cap llaç groc. El govern de PSC i de Junts l’ha eliminat. Bon ambient, càlid, amb una única salvetat, espúria. En un moment donat van irrompre tres persones que deien ser independentistes pota negra, autèntics Joselitos, que passen per ser molt exclusius, els millors pota negra del mercat. I a Dosrius van fer com si anessin a boicotejar l’acte: afortunadament, van passar amb més pena que glòria. En acabar, després de petons, fotos i abraçades amb els veïns, per curiositat vaig preguntar si aquells tres Joselitos, que van marxar amb un "Puigdemont, president!" , havien protagonitzat res de semblant pel pacte de Junts amb el PSC a Dosrius. I, òbviament, ben previsible, no havien mogut un dit. També vaig demanar si havien dit res per l’intent de pacte al Consell Comarcal amb Ciudadanos i PP. Res. I pel pacte de la Diputació de Barcelona que també regalava al PSC la presidència?, vaig gosar preguntar. Res, res de res. Allò que Waterloo ha beneït que cap pota negra ho contradigui.

Allò que Waterloo ha beneït, que cap pota negra ho contradigui

Però, en canvi, els patriotes pota negra sí que van provar de sabotejar un acte sobre Oriol Junqueras, aquest divendres, a qui demanen 25 anys de presó i fa prop de dos que és en presó provisional. Val a dir que només en una ocasió, després de 134 presentacions, havíem patit un altre intent de boicot grotesc i va ser d’ un grupúscul abillat amb la rojigualda. En aquella ocasió vaig haver d’agafar pel braç el Maxi Calero que ja hi anava, amb aquelles mans de proletari, de veterà militant comunista, a plantar-hi cara. I és que el Maxi sempre reivindica la seva trajectòria comunista mentre altres maquillen el seu passat. A Dosrius també vaig haver d’aconsellar el Maxi que no es deixés provocar pels Joselitos, sort que van marxar. Algun d’aquests patriotes pota negra engreixats a corre-cuita, no fa pas tant, vivia complagut amb els acords de CiU i el PP, vigents encara al 2012 al Govern de Catalunya. Però ara, professant la fe dels conversos, es creuen amb l’autoritat moral no només de fer com els feixistes sinó de patrullar com a guardians de les essències, de moment sense turbant ni barba. En fi, sort en tenim de bones persones com el Marc Bosch, capaços d’allargar la mà, malgrat que l'hi posin difícil quan algunes actituds -cada cop més crispades i iracundes- alimenten la temptació de pagar amb la mateixa moneda. Potser no tan patriòtica però de ben segur més honesta i decent.