Fa temps que la ideologia devora l'esquerra. L'ús i abús d'una ortodòxia acadèmica que abandona les classes mitjanes ―i de manera diàfana, els més humils― és tan devastadora com ineficaç. "Un disbarat, una fantasia pròpia de l’intel·lectual que té un lloc de treball assegurat en alguna universitat i dels seus ingenus lectors", ens diu amb relació a alguns "al·legats de l'esquerra anticapitalista".

L'autor de la frase és l'economista Miquel Puig al darrer capítol d'Els salaris de la ira, un llibre que desborda lucidesa i que és atrevit ―i, per tant, valent― per damunt de tot. Puig hi desmunta magistralment el tòpic de la proporcionalitat entre salaris i productivitat, que és el tema del llibre, per llançar una clara advertència: "L’empobriment de molts amenaça la democràcia de tots", que és la conseqüència directa d’uns salaris que perden capacitat adquisitiva de fa molts anys malgrat l’increment sostingut de la productivitat.

Però la crítica de Puig podria ser extensiva ―i de fet ho és― al conjunt de l’esquerra que es perd en una retòrica hiperideologitzada i que parla de revolucions, entre altres grandiloqüències, amb una distància sideral entre les proclames i els fets. Cita Sánchez-Cuenca quan reflexiona sobre l’oferta política dels nous corrents de l’esquerra, sobtat quan allò que proposen no té res de revolucionari, "sinó que fins i tot pot sonar nostàlgic". I no podria ser d’una altra manera, perquè allò essencial segueix sent la sanitat universal, l’escola pública, el sistema públic de pensions o els subsidis d’atur, entre d’altres.

La defensa de les causes nobles i altruistes és avui, tot sovint, patrimoni d’una casta acadèmica i funcionarial que no ha trepitjat mai un barri popular

Miquel Puig s’atreveix també a parlar del fenomen de la immigració sense tabús, un altre anatema de l’esquerra arreu que després es pregunta per quin motiu els barris obrers, antany feus comunistes i socialistes, són avui un dels caladors de l’extrema dreta. Hi ha més comunista avui a les aules universitàries, amb feina blindada i temps per divagar, que en molts barris populars. La defensa de les causes nobles i altruistes és avui, tot sovint, patrimoni d’una casta acadèmica i funcionarial que no ha trepitjat mai un barri popular. I molt menys ha viscut en condicions de precarietat. Sempre hi ha excepcions, és clar, però són les menys.

Globalment, per Puig, la immigració és positiva i així ho manté el mateix Banc Mundial, vehement defensor dels beneficis de la immigració per al món occidental més avançat. Denuncia les desigualtats, l’empobriment de les classes mitjanes i la multiplicació dels beneficis i riquesa dels més rics davant la resta de ciutadans mentre reivindica l’equitat. Puig proclama que "l'enemic principal de l’equitat és [...] el consens ferm i insensat per ignorar la relació entre abundància de treballadors i baixos salaris, una fantasia que comparteixen els neoliberals del mercat infal·lible i l’esquerra del papers per a tothom". La carregada contra els teòrics del miraculós mercat tampoc és menor i ho exemplifica quan diu que "el mercat retribueixi molt millor una financera que una infermera no és just ni eficient".

Puig s’atreveix a explicar, amb dades a la mà, que la principal damnificada d’una immigració desbordada és la mà d’obra menys qualificada i la més beneficiada, els empresaris que ofereixen treball mal remunerat o classes benestants que poden contractar persones per a la cura i atenció de familiars, per exemple, a un cost mínim. Per això també reclama i denuncia l’estancament dels salaris. Són les persones amb feines menys qualificades, explica Puig, les que competeixen laboralment amb la immigració i "això explica que la nova dreta tingui molt més èxit que l’esquerra entre els treballadors poc qualificats". També explica sense prejudicis de cap mena que el mercat laboral paga millor quan la mà d’obra escasseja, una regla immutable al llarg dels segles. Si els treballadors menys qualificats són els veritables perjudicats per la immigració, a què esperem per compensar-los, es pregunta Puig, que afegeix que seria una via per desactivar el rebuig a la immigració.

Deia Joan Fuster, ara que se’n commemora el centenari del naixement, que "un llibre que no fa pensar no és un llibre: és un barbitúric, una pessigolla o un xiclet". Si a alguna cosa convida Els salaris de la ira de Miquel Puig és precisament a atrevir-se a pensar i reflexionar fugint de dogmes tronats o no. No cal compartir tot el que s'hi diu per valorar un llibre com el de Puig. El seu valor és el seu caràcter transgressor, amb reflexions vitals encadenades, una brillant reflexió poc conciliadora amb els dogmes de la dreta liberal o de l’esquerra dels bons propòsits.