L’únic que excel·lia de l’onze blaugrana al terreny de joc eren els sous milionaris de la plantilla. Si la Champions es guanyés per la quantitat de milions al terreny de joc, amb Leo Messi al capdavant, el Barça hauria tingut un lloc dignament garantit en cada final.

I aquest i no cap altre és el principal problema del Barça. Una plantilla inflacionada que no repercuteix en el terreny de joc les retribucions que percep. També per l’efecte Messi, que era el jugador més ben pagat del món. Però no pas el millor. Fa anys que no és així. Tenia el Barça un equip més o menys arreglat per competir a la Lliga espanyola. I també per acabar fent el ridícul un any rere l’altre a la Champions. I quins ridículs! Un mal dia el pot tenir tothom. Sis anys consecutius de quedar en evidència a ulls de tota la comunitat esportiva és una constatació empírica d’un projecte esportiu estrepitosament acabat i fallit que vivia dels èxits passats.

La principal responsabilitat d’unes arques blaugranes en fallida és de Bartomeu i la seva junta. Of course. També d’empalmar fitxatge rere fitxatge, a cop de talonari, amb un registre de nyaps insuperable que mai no van reanimar la columna vertebral d’un equip vingut a menys i que, en canvi, han hipotecat del tot les arques blaugrana.

Ara bé. Hi ha altres responsabilitats que per secundàries que siguin han contribuït a l’agonia d’un projecte que ningú va ser capaç d’abordar amb un mínim d’exigència, rigor i responsabilitat. Centenars de milions d’euros sobre el terreny de joc o consumint-se a la banqueta gràcies a decisions emocionals que res tenen a veure amb una valoració esportiva que respongui a criteris d’eficiència i eficàcia.

Laporta, que ha heretat un club delmat econòmicament i esportivament, va guanyar les eleccions erigint-se en garant de la continuïtat d’un Messi a qui havia convençut de quedar-se

Tots els candidats blaugrana es posaven Messi a la boca. Sovint semblava una mena de cursa desbocada per qui capitalitzava amb més furor el nom de l’estrella argentina. Una dinàmica diabòlica alimentada pel gruix de la premsa esportiva i per una afició aferrada al mite per molt visible que fos la seva decadència esportivament parlant. Si el principal mèrit de cada victòria blaugrana era de l’astre argentí, pretendre que sis anys seguits de derrotes vergonyoses no eren també demèrit seu és digne de la metafísica.

Laporta ha deixat escapar Messi quan aquest es volia quedar. I no ha estat per una qüestió esportiva —que tindria tot el sentit del món— sinó per una qüestió econòmica. No ha estat Tebas, ni tampoc cap intervenció del Maligne. Senzillament que no s’han sabut o pogut consumar les promeses i les negociacions encarrilades. No les ha fet descarrilar Messi, que amb 34 anys ja fa dies que ha traspassat el zenit del seu rendiment esportiu. No és ara millor que quan tenia 28 anys i va aixecar la seva darrera Champions. I pel camí dels 35 és obvi que cada dia portarà més plom a les ales. És llei de vida. El pas del temps no perdona. Ni a Di Stefano, ni a Kubala, ni a Cruyff, ni a Maradona, ni a Ronaldinho. I tampoc a Messi per molt que, com Cristiano Ronaldo, encara tingui gol i futbol a les botes. El problema és que mentre el rendiment era inevitablement a la baixa, el salari, per retenir-lo, seguia a l’alça sense pausa.

La qüestió és quin projecte esportiu té el flamant president del Barça. Si és que en té cap. Perquè pretendre —com es pretenia— que el projecte esportiu passava per donar continuïtat a un conjunt assentat sobre una rutilant estrella de 34 anys era aferrar-se a un clau roent.

Laporta, que ha heretat un club delmat econòmicament i esportivament, va guanyar les eleccions erigint-se en garant de la continuïtat d’un Messi a qui havia convençut de quedar-se. Messi, fins i tot, estava disposat —ara sí, de debò— a fer un esforç el primer any per donar oxigen a les arques blaugrana. Finalment, gràcies a Déu!, ni així ha estat possible.

Messi té tot el dret del món a fer caixa els darrers anys de la seva carrera esportiva. Només faltaria, com han fet tantes altres estrelles abans i no per això han deixat de ser mites de l’univers blaugrana. La desgràcia és que aquest adeu no s’hagi fet abans i que quan s’ha produït hagi estat amb el tragicòmic cerimonial que hem viscut. Però el Barça, més que el dret, tenia la necessitat de fer caixa també. I en lloc de fer caixa, el que s’ha fet ha estat un demolidor esvoranc a la caixa.

Per bé o per mal —esperem que per bé— tenim Joan Laporta per sis anys. Laporta haurà de dibuixar ara un projecte de futur per al club, el mateix projecte que no va dibuixar a les eleccions. Perquè en aquells dies va ser suficient airejar els draps bruts de Bartomeu, brandar la seva proximitat a Messi i evocar la rivalitat ancestral amb aquella fantàstica operació de propaganda al cor de la capital espanyola. Ara sí, és l’hora de Joan Laporta, d’aixecar aquest pes mort en que s’ha convertit el Barça i de tornar a construir un equip competitiu que aspiri a tornar a coronar-se a Europa.