Quim Forn ha sortit de la presó per incorporar-se al Gabinet Jurídic de Mediapro, en aplicació del 100.2. I hi podrà anar, de dilluns a divendres, pràcticament tot el dia, mentre un jutge no digui el contrari. És obvi que res a veure amb la llibertat. Però no cal dir que cada sortida és un baló d’oxigen que ja ha encès la dreta cavernícola i part de la magistratura que hi veuen un tracte de favor perquè "Sánchez se ha vendido a ERC". Almenys això diuen.
Forn podrà sortir per tres motius. Primer, perquè és advocat i té una llarga trajectòria i experiència professional. Segon, perquè Mediapro (Jaume Roures i Tatxo Benet) és una empresa global però inequívocament catalana i comandada per dos homes que s’estimen el país i la seva gent. I en tercer lloc, perquè ha prevalgut el seny i no la rauxa desbocada. Si avui s’hagués forçat un tercer grau, contra els serveis tècnics penitenciaris, Forn tornaria a estar en mans de Marchena. I com prou bé ha descobert l’advocat Melero, Marchena és per damunt de tot el braç executor del deep state. La polèmica interessada, una més, era estalviable. Mentre que, si més no per ara, la posició de la consellera de Justícia, Ester Capella, era (amb tot el que s’ha sentit a dir) de molt, la bona, l’eficaç. Encara que Manos Limpias —les més brutes— hagi reaparegut per querellar-se contra la consellera Capella. I d’aquesta gestió de la presó i de fer jugar el cap, i no l’estómac, se’n beneficiaran tots. I totes. Elles, per cuidar les seves ancianes mares. Perquè amb la presó també hem confirmat com les dones pateixen la família i se’n responsabilitzen tothora. Fins i tot en les circumstàncies més adverses. El fet diferencial no és menor.
Quim Forn és un tipus afable i simpàtic. Amb una llarga trajectòria a l’Ajuntament de Barcelona, ha estat divuit anys regidor de CiU. Quan es va produir la crisi de Govern de juliol de 2017 va acceptar substituir Jordi Jané a la Conselleria d’Interior, un conseller que, com la majoria d’aquell Govern, no estava alineat amb el referèndum. No devia ser fàcil prendre la decisió. Amb aquella crisi de Govern es va forçar Puigdemont a fer els canvis que es resistia inexplicablement i tossudament a fer. Canvis que tenien com a únic objectiu alinear el Govern, sobretot les conselleries clau, amb l’1 d’Octubre. Sense aquests canvis, el referèndum hauria embarrancat definitivament aquell estiu.
La Conselleria d’Interior era una de les més sensibles. Jané no s’hi veia. I Forn va acceptar liderar una àrea controvertida. Avui, vist amb perspectiva, no hi ha dubte que sense Quim Forn tot hauria anat d’una altra manera. Si els Mossos d’Esquadra no van actuar a imatge i semblança de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional va ser per un seguit de circumstàncies i persones. Entre aquestes, de ben segur, el conseller Quim Forn. Els Mossos no van repartir un sol cop de porra, una imatge que va contrastar amb l’orgia desbocada que van protagonitzar Guàrdia Civil i Policia Nacional l’1 d’Octubre, a les ordres del patriota Pérez de los Cobos, presumptament a les ordres del fiscal Zaragoza, ja des del 2015, quan el fiscal del Suprem que insisteix a dir que l’1 d’Octubre va ser un cop d’Estat, era aleshores el fiscal en cap de l’Audiència Nacional de Carmen Lamela, la responsable de tancar Sandro Rosell a la presó durant dos anys per després ser absolt, la responsable d’aplicar la legislació antiterrorista als joves d’Altsasu per una baralla de bar i la responsable de decretar presó provisional per a tot el Govern de Catalunya.
Quan Quim Forn va tornar de Brussel·les l’octubre de 2017, acompanyat de Dolors Bassa i Lluís Puig, es va trobar un comitè de benvinguda format per ultres, al mateix aeroport del Prat. No s’explica si no és que aquella gentussa havia estat diligentment informada de l’arribada de l’avió i dels seus passatgers. Forn, bastant més alt i corpulent, precedia Bassa i es va endur el gruix dels insults i amenaces. El conseller va donar la cara, com també en aquells escassos cent dies que va ser responsable d’Interior. Quim Forn, com Oriol Junqueras, ja fa tres nadals consecutius que és a la presó i tot just va ser tres mesos conseller. A Estremera va conviure durant mesos amb el líder d’ERC, en harmonia, i sempre tenia un somriure afable per a totes les visites. Les seves i les del company de captiveri. En puc donar fe.
Quim Forn és i ha estat una persona dialogant, de bona pasta. No cal estar-hi d’acord, ni compartir la seva trajectòria política. Però es mereix un sincer reconeixement i s’ha guanyat, com elles i ells, un respecte. Probablement mai no s’havia imaginat —ni res li hauria fet preveure— que la seva carrera política acabaria a la presó. Ni tampoc que seria un dels artífex d’una jornada històrica que no és el final de res sinó el principi de tot. Els herois no neixen, els herois no són els que desitgen protagonitzar una heroïcitat. Els herois no es fabriquen. Els herois no s’exhibeixen ni llueixen la seva vocació en front d'altri. Els herois són aquells que, com Quim Forn, van fer el que havien de fer quan ho havien de fer, quan s’hi van trobar. Precisament en això radica la seva grandesa.