Avui la figura de Lluís Companys segueix sent objecte de culte. No en va, va morir assassinat, després d’haver abraçat la causa de Catalunya. La de la República i la justícia social era genètica.

És ell qui va pronunciar allò de "totes les causes justes del món tenen els seus defensors, Catalunya només ens té a nosaltres". No era catalanista de matriu, s'en va tornar. Tampoc no n'era un coetani seu com el cardenal Vidal i Barraquer que també se'n va tornar en tastar l’anticatalanisme visceral de Primo de Rivera. Un va morir afusellat per Franco, l'altre a l’exili de la diàspora republicana. Franco mai va deixar tornar el nostre cardenal.

Companys sempre ha estat una figura incòmoda per a la nostra dreta nacionalista. Per tot el que representa i significa. I no han dubtat a finançar biografies per escatir la impuresa de Companys. Una dreta catalanista, a l'entorn de la Lliga, que inicialment va abraçar la dictadura de Primo de Rivera amb Puig i Cadafalch a la Mancomunitat. Com també després ho va fer, amb Cambó al capdavant, amb Franco. Com tampoc va tenir problema aquesta dreta catalanista a restar impassible (o pitjor) davant l'execució sumària del pedagog Ferrer i Guàrdia. Mentre Joan Maragall el defensava, el catalanista Prat de la Riba en censurava despietat la defensa i amb aquesta actitud el va deixar nu a peus dels botxins. Però aquests són episodis dels que la nostra dreta il·lustrada -i catalanista sens cap mena de dubte- mai no n'ha dit res. Per contra, amb Companys han estat severs, implacables i no han escatimat recursos.

Certament, allò del 6 d'Octubre de 1934 és un episodi controvertit, confús, no pas de blancs i negres. Fora de la catalanista dreta catalana que sempre l'ha menyspreat i menystingut. Amb aquell Estat Català (dins la República Federal Espanyola), Companys va signar anticipadament la seva sentència de mort.

Aquell 6 d'Octubre va deixar morts, que van resistir heroicament, com els del Cadci a la Rambla de Santa Mònica. Però res a veure amb la repressió salvatge que van patir els miners asturians. Els morts a Astúries es van comptar per centenars amb Franco al capdavant de la repressió. Aquell General, el futur Caudillo d’Espanya, volia sang i va fer sang a consciència. Just el que va voler evitar el general Domènec Batet, l'home que va detenir Companys i sufocar la revolta. Aquell 6 d’Octubre, Domènec Batet també va signar anticipadament la seva sentència de mort davant un Franco rabiós a qui va desafiar. Franco volia a Catalunya la mateixa escabetxina que va perpetrar a Astúries, com el coronel Pérez de los Cobos volia uns Mossos d’Esquadra l'1 d'Octubre a imatge i semblança de la contundència emprada per la Benemèrita i la Policia Nacional.

Franco mai va perdonar Batet, i mai es va sostreure a l’enveja que Batet fos laureado abans que ell (Franco es va haver “d’autocondecorar amb la Cruz Laureada de San Fernando”, màxima condecoració militar espanyola), i ja li tenia definitivament jurada des de 1934, i més després que fou el primer a oposar-se al cop d'estat franquista des de Burgos estant. Per si no fos suficient, Batet havia afirmat en repetits informes que Franco era un militar covard i a propòsit del desastre d'Annual de 1923 havia escrit dins l’instrucció de l’Expediente Picasso que investigava aquella ensulsiada, que Franco s'amagava a l'hospital mentre els soldats combatien "explotando vergonzosa y descaradamente una enfermedad que no le impedía estar todo el día en bares". I de Millán Astray, fundador de la Legió, que era un militar "teatral y payaso, que tiembla cuando oye el silbido de las balas".

Per això mateix dos patriotes insignes com Raimon Galí i Joan Sales, tan poc sospitosos com que eren combatents tots dos al front d’Aragó a les files de l’Exèrcit lleial a la República, afirmaven rotundament que el veritable heroi del 6 d'Octubre va ser el general Batet, tesi àmpliament documentada per Hilari Raguer. Els mateixos que van tornar de l'exili mexicà, en ple franquisme, afirmant lúcids que més valia aixecar una paret a Catalunya que una catedral a Ciutat de Mèxic. Una sentència demolidora d’aquests dos visionaris que és tan vàlida ahir com avui.

Però allò que és determinant, com a lliçó i a mode de reflexió no apte per a puristes i esvalotats, les paraules de Sales quan definia Batet com "el General lleial a tota prova que hauria plantat cara (el 18 de juliol de 1936) al mateix temps a la revolta feixista i al desbordament anarquista en aquells primers moments, els decisius". I encara el 1977, l'autor d'Incerta Glòria, reblaria el clau tot assegurant que Batet havia estat "un general que fa plenament honor a la seva pàtria, Catalunya (...). Jo no dubtaria a afirmar que fou com a general allò que Vidal i Barraquer fou com a cardenal".