Ni fer pagar més als ciutadans és d’esquerres en si mateix, ni fer-los pagar menys és de dretes. L’axioma és un dogma sacralitzat en què sovint hi perd més l’esquerra que no pas la dreta. Proclamar als quatre vents que s’han de pagar més impostos no és precisament la metodologia més escaient per empatitzar amb els ciutadans que paguen religiosament impostos i que tot sovint pensen ―no sempre amb fonament― que en paguen massa.

Ningú salta d’alegria quan arriba el moment de fer un ingrés a l’Agència Tributària, com ningú està content per haver de pagar una multa de trànsit per molt que efectivament hagi vulnerat conscientment una norma que comporta una sanció. Tant que de vegades pot fer arribar a final de mes encara amb més penúries les rendes modestes.

Una altra cosa és la demagògia fàcil i barata, com quan des d’una televisió i sense rèplica possible ―per a més inri si és pública― es proclamava que un modest increment de la fiscalitat a les rendes a tocar de 100.000 euros és un atemptat a "la classe mitjana apurada" mentre es volia fer creure que en realitat afectava el conjunt dels mortals. I alhora, una altra qüestió és que un increment a les rendes més altes pugui ser qüestionat argumentant que ja paguen molt. La qüestió és discutible sempre que es faci el debat sense pretendre entabanar el conjunt dels catalans des d’un púlpit i defensant no pas una causa comuna sinó un interès de part.

I si bé no és el mateix, tampoc sembla exemplar l’actitud d’aquella esquerra que justifica la propietat perquè és heretada com si el fet de guanyar-se-la un mateix fos un pecat mortal o susceptible de ser automàticament sospitós d’enriquiment il·lícit. O més, de ser pecat fer caixa.

Les esquerres, en general, sobretot aquelles que ni volen ni poden ser esclaves del dogmatisme, han d’assumir una defensa desacomplexada de les classes mitjanes, que són les més penalitzades pel sistema impositiu i de redistribució

Jaume Giró, conseller d’Economia i Hisenda, anunciava precisament una modesta baixada dels impostos als ciutadans amb una renda inferior als 35.000 euros, mesura que afecta l'exactament 80 per cent dels contribuents catalans subjectes a IRPF. Dit d’una altra manera, el 80 per cent de persones d’aquest país tenen uns ingressos inferiors als 35.000 euros bruts. Per això era tan flagrant l’esperpèntica versió de la "classe mitjana apurada" si, com escrivia l’economista Ricard Murillo, en un informe per a CaixaBank, una persona amb una renda entre 14.400 i 38.400 euros al País Basc es considera classe mitjana, sent aquesta la comunitat amb una renda més alta.

Giró recupera així una mesura que va ser tombada pel Tribunal Constitucional, una voluntat que arrenca de l’etapa de Junqueras al capdavant de la Conselleria d’Economia i Hisenda, que va tenir continuïtat amb Aragonès i que ara amb Giró s’afina reblant el clau després de l’enèsima intervenció del Constitucional.

Giró no dirà mai de si mateix que és "classe mitjana apurada". No ho dirà perquè no ho és i perquè és prou honest per no fer el número. Més honest, per descomptat, que aquells que li retreien haver treballat a empreses de l’Ibex, que són els mateixos que tenen caps de fila que s’han forrat a consells d’administració de l’Ibex després de passar pel Govern, amb la notable diferència que Giró va fer carrera arrencant des de baix de tot. Ni ho va obtenir per herència, ni per haver privatitzat prèviament res. Si va estudiar a una universitat de Navarra és perquè s’ho va guanyar amb les seves matrícules i si després va progressar en el món de la gran empresa o de les energètiques és perquè devia ser prou hàbil i eficient. Ja és dit que l’enveja és un pecat capital

La terra, per a qui la treballa, corejava l’esquerra. No deia pas per a qui l’hereta, tot sigui dit amb el màxim respecte per als hereus. Les esquerres, en general, sobretot aquelles que ni volen ni poden ser esclaves del dogmatisme ―perquè tenen voluntat de ser hegemòniques―, han d’assumir una defensa desacomplexada de les classes mitjanes, que són les més penalitzades pel sistema impositiu i de redistribució. El nervi d’un país, la seva fortalesa, depèn de les seves classes mitjanes. I això no significa ni oblidar la pobresa ni estigmatitzar aquells que s’han guanyat les garrofes més i millor que ningú. Més aviat, el que hauríem de lamentar és no comptar amb més persones que s’estimin el país en tots els àmbits, públics i privats, que són determinants en la presa de decisions.