Sabadell és un bon exemple d'una sociovergència metropolitana que ha arribat per quedar-se. Amb els d'Illa manant amb plenitud i amb els de Puigdemont de crossa. Com a la Diputació de Barcelona, com al gruix dels consells comarcals metropolitans. Com a les ciutats metropolitanes on encara mantenen representació, sempre exercint de lleial crossa dels Socialistes. Ja ho estan fent i més que ho faran. I si cal al Govern de la Generalitat com advertia la consellera de Justícia sabadellenca Lourdes Ciuró, que propugna la sociovergència a la seva ciutat, Sabadell. I, pel que apuntava, sense complexos i arreu. No es pot pas dir que no prediqui amb l’exemple a la cocapital vallesana, procurant majoria absoluta al PSC amb la mateixa displicència que a la Diputació. Se li ha d’agrair la sinceritat.

Mentre amb una mà s’enarbora l’estelada, a l’altra els hi cau de les mans amb la suavitat dels que saben quan s’acaba la comèdia. Aquest món de retòrica irredemptista pot ser una olla de grills, amb múltiples faccions que no mantenen una convivència precisament amistosa. Ara bé, hi ha una sòlida argamassa que cohesiona. Sovint sembla l’única: l’aversió compartida als republicans. I esgarrapar algunes cadires com a preu per entronitzar els d’Illa. Tota la resta sembla un vodevil. Amb dades objectives a la mà, el paper de Junts a la regió metropolitana és cada cop més residual. La Catalunya de Junts no té una ombra, té un esvoranc. Ni tan sols té ja representació a la segona ciutat del país. Però no és que l’Hospitalet de Llobregat sigui una excepció. Més aviat va camí de ser la norma. Absents també de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i al límit a Badalona (poden perdre l’únic regidor que tenen), del Barcelonès semblen condemnats a desaparèixer. Tres quarts del mateix al Baix Llobregat. Ni a Cornellà, ni a Viladecans, ni a Sant Boi de Llobregat, ni al Prat, ni a Sant Andreu de la Barca, ni a Sant Vicenç dels Horts, entre d’altres. La Catalunya que dibuixa aquest ‘espai’ és la de tota la vida, una sociovergència que precisament perquè ara és més feble es necessita i es busca amb ansietat. No és una opinió, és una constatació.

El principal repte de l’independentisme per ser hegemònic —l’homogeneïtat territorial— és i serà torpedinat des de dins, des de les files més sorolloses de l’independentisme, per interessos tan comprensibles com espuris.

Per això mateix han pactat a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, com ja s’endevina al Consell de l’Audiovisual de Catalunya o a la XAL de la Diputació. Un pacte cuinat a foc lent, premeditat, de voluntat de control de tots els mitjans públics. De repartiment de cadires, també. Però és sobretot un pacte per aïllar els republicans i alhora de supervivència recíproca, de sociovergència amb plenitud. És un pacte profundament conservador, immobilista i alhora reaccionari, en el sentit d’impedir qualsevol alternança. I també és, a la pràctica, una ruptura en tota regla dels acords de govern.

I anirà a més. Sens dubte. Per necessitat I per convicció. Si jo fos Gabriel Fernàndez, candidat republicà a Sabadell i única alternativa a l’Alcaldia socialista, ho tindria clar. Si de Junts depèn (a Sabadell encara mantenen representació) s’entregaran al PSC, mansament, incondicionalment. Per dos motius, impedir l’alternança i esgarrapar unes cadires. Res més. I que es calcin a Terrassa, si poden faran el mateix.

Els republicans han d’entendre d’una vegada que la seva aposta de país per disputar al PSC la regió metropolitana té i tindrà davant un espai que confronta i que té com a prioritat impedir que se’n surtin. I en això sí que van a l'una totes les faccions. El principal repte de l’independentisme per ser hegemònic —l’homogeneïtat territorial— és i serà torpedinat des de dins, des de les files més sorolloses de l’independentisme, per interessos tan comprensibles com espuris.