És la història de les dues famílies o tendències principals que han conviscut al si de l’Scottish National Party (SNP). Fins que no es va resoldre aquesta històrica controvèrsia interna, l’SNP no va fer eclosió en el camí cap a l’hegemonia. De la marginalitat que va arrossegar durant dècades ―va ser fundat el 1934―, fins a governar i fer possible un referèndum d’independència. Si avui l’SNP és la principal força escocesa, és gràcies a haver resolt prèviament aquest litigi intern. En favor dels gradualistes, per descomptat.

Ho explica magistralment el doctor en Ciència Política per la Universitat Pompeu Fabra Marc Sanjaume a Independència i progrés, una síntesi brillant d’una realitat, l’escocesa i en particular l’SNP, sovint vista amb un enorme biaix des de Catalunya. Ni l’SNP és l’únic partit independentista que concorre a les eleccions escoceses, ni encara menys és un front patriòtic que respongui al "ni dretes, ni esquerres, Escòcia!". Precisament, fins que a partir dels anys vuitanta, mig segle després de la seva fundació, no supera aquest debat, no transita cap a l’hegemonia.

Marc Sanjaume explicita les claus de l’èxit de l’SNP en una concisa síntesi introductòria. Primer, "lligar l’horitzó independentista a un programa socialdemòcrata, majoritari en una Escòcia tradicionalment laborista". Segona, "un camí gradualista i pragmàtic cap a aquest horitzó, capaç d’apel·lar, també, a altres electors no estrictament independentistes". Dues decisions que s’adopten "després d’anys de tensions internes i del desencís de sectors que no veien clares aquestes dues apostes". No va ser fins al 1998 quan, "després de més de mig segle d’indefinicions, va escollir definir-se com un partit independentista gradualista, europeista i d’esquerres".

Si avui l’SNP és la principal força escocesa, és gràcies a haver resolt prèviament el litigi intern; en favor dels gradualistes, per descomptat

També va experimentar una etapa amb accions i campanyes de desobediència civil, amb "un efecte publicitari per al partit inversament proporcional al seu efecte polític real". L’evolució no va ser constant ni pacífica. El mateix Alex Salmond, gradualista, seria expulsat de l’SNP a principis dels anys vuitanta. Però la convicció que calia "substituir el laborisme d’arrel britànica per assolir l’hegemonia" va anar calant inexorablement malgrat la resistència dels sectors més fonamentalistes. També abraçant la Comunitat Econòmica Europea després d’haver-s’hi oposat. O implicant-se de valent en el rebuig al thatcherisme i, en particular, a la poll tax, l’impost que gravava tothom per igual amb independència del nivell de renda.

Quan Salmon va optar al lideratge del partit, es va enfrontar a Margaret Ewing, representant de l’ala "més tradicionalista i fonamentalista" de l’SNP i que havia rebut el suport de l'històric activista Jim Sillars, contrari al programa gradualista de Salmon. Els fonamentalistes no es resignaven i van imposar la consigna "Scotland Free ’93", que de seguida va evidenciar les seves limitacions: "Si l’estratègia es basava en ser lliures l’any següent, el partit tenia un problema de credibilitat". Tot i així, els fonamentalistes van seguir veient la societat en blanc o negre i i així ho explicitaven: "O ets un nacionalista i acceptes la sobirania del poble escocès, o ets un unionista i acceptes la sobirania del poble britànic".

Afortunadament per a l’SNP, la tesi dels fonamentalistes no va doblegar la voluntat dels gradualistes. Aquests no van deixar de picar pedra per substituir el Partit Laborista, fer-se forts a les grans ciutats i aconseguir el poder autonòmic fins a impulsar i celebrar un referèndum d’independència. Una estratègia que no han abandonat i que ha reiterat la seva actual cap de files i primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon: "El meu paper com a primera ministra serà ajudar a construir una Escòcia de la qual tots aquells que viuen i treballen aquí puguin estar orgullosos. Una nació socialdemòcrata i socialment justa. Una Escòcia segura de si mateixa, orgullosa dels seus èxits i honesta amb les seves debilitats. Una Escòcia de bon govern i d’empoderament cívic".

Per prendre’n nota i no acabar de mal borràs.