Laporta ha presidit el millor o un dels millors Barça de la història. I la seva arribada a la Presidència i l’empremta que hi va deixar han canviat el Barça i el barcelonisme. Gairebé sempre per a bé. Contra tot i contra tothom en bona mesura. Només cal recordar que Guardiola va fer campanya contra el canvi i per una solució de continuïtat amb Lluís Bassat.

Si jo hagués pogut votar en aquestes darreres eleccions, hauria votat Laporta per molt que dolgui a l’amic Benedito, bon amic d’amics comuns. No voto perquè Núñez em va requisar el carnet quan sent un postadolescent em van caçar volent colar a l’Estadi, amb el meu enyorat carnet de soci, a un altre gran amic i culer, en Santi Salguero, que en pau descansi.

Laporta, sens dubte, ha rebut de l’anterior Junta una herència nefasta, devastadora, que s’ha accentuat amb la pandèmia. El que no significa que pugui eternament excusar la falta de resultats en el Barça que s’ha trobat, que tan econòmicament com esportiva està fet un cromo. Els resultats encadenats a la Champions des de més d’un lustre són tan rotunds, tan sagnants, amb Messi al camp, que no es poden maquillar.

Reconèixer els mèrits de Laporta i admetre el Club arruïnat que s’ha trobat no és incompatible amb ser exigent amb l’actual President del Club. La incondicionalitat pot ser reconfortant per a qui la viu o rep. Però no per al conjunt del barcelonisme i els resultats esportius que, al final, és el que de debò compta.

La condescendència servil amb les estrelles que feia anys que s’anaven apagant tampoc ha ajudat a res. Tot el contrari. Per això no em deixa de sorprendre escoltar l’opinió de reputats barcelonistes com Fermí Puig al Via Empresa, mestre dels fogons i culer apassionat, quan analitza el moment del Barça i manté l’eternitat de Messi a costa no només de l’erari del Club sinó dels resultats esportius. Laporta no va fer un gran Barça perquè els Lax´n´busto interpretessin magistralment l’himne abans de començar un partit sinó pels títols que el seu Barça va guanyar, menció especial a les Champions.

Un dels grans problemes de l’actual Barça és la incapacitat per fitxar talent. I no es pot fer senzillament perquè els números vermells ho fan inviable. I la continuïtat exasperant de Messi al Barça hi va contribuir i molt. No només per la seva fitxa astronòmica sinó per la repercussió inflacionista en el conjunt de la massa salarial del primer equip. Una Junta eficient hauria venut Messi fa ben bé un parell d’anys, des d’Anfield Road quan el Liverpool ens va passar pel damunt. També és veritat que de poc serveix si després es malbaraten els ingressos fitxant un jugador, Coutinho, que aporta menys que Txigrinsky. Allò valent i imprescindible hauria estat afrontar l’adeu de Messi per forjar un nou cicle i un nou equip. Perquè amb l’astre argentí al Camp –el mateix que va liderar sis ridículs consecutius a Europa— era inviable. Precisament per això Koeman va poder recordar que el darrer partit amb el Bayern, 1 a 3 al Camp Nou, no va estar tan malament tenint en compte que en la darrera ocasió havia estat un 2 a 8 a Lisboa.

El fitxatge de Xavi ha generat il·lusió en bona part de la massa social. És veritat. De fet, fins i tot ha generat il·lusió el retorn de Dani Alves que amb 38 anys és com si el Madrid de les Cinc Copes d’Europa hagués repescat al panxut Punkas amb 42. I sí, ambdós eren persones encantadores. Ara, així no tornarà el Barça gloriós. El problema esportiu és al camp, no a la banqueta per molt que Xavi pugui fer un bon paper.

El barcelonisme està tan desesperat que s’aferra a un clau roent amb la vaga esperança de reviure gestes passades, que a cada partit de Champions ja es veu que no pot ser. Ni al feble Benfica van poder guanyar a casa quan s’hi jugaven tant. El Bayern no està a l’abast. El Barça no sobreviurà a la primera fase de la Champions perquè no s’ho mereix, perquè avui és un equip mediocre que celebra guanyar a Vila-real com un bàlsam, perquè el Bayern i els bons equips europeus estan a anys llum. Només un miracle o la deixadesa del Bayern que ja ho té tot fet, o que el Benfica perdi, el poden salvar, amb més pena que glòria.

Escoltar l'estimat Fermí, que de tantes coses en sap infinitament més que jo i és un excels conversador, seguirà sent un plaer encara que el sentimentalisme, tan entranyable com estèril i contraproduent, sigui un llast i consolidi la decadència.