Pau Riba es va trobar amb un altre músic veterà de la seva quinta als camerinos del FAQS, aquest desembre. I sense més li va deixar anar: "Collons! Encara ets viu!?". El seu interlocutor era en Pep Picas, obrer de la música, com en Riba es definia així mateix com a trobador. I, més i tot que en Riba, havia recorregut tot el país ja fos amb alguna de les seves bandes, com a cantautor o fent calaix allí on fos per fer el sou. La vida ha tractat millor en Picas que en Riba. Per diferents motius. El primer, en Riba era un mite en vida, però ser un mite, en una cultura petita com la nostra, potser t’atorga la fama, però no et permet anar calent d’armilla.
Aquell desembre del 2021, a TV3, qui estava morint-se no era pas en Picas, sinó en Riba, a causa d'un càncer de pàncrees diagnosticat fora de control, si és que un càncer d’aquesta mena pot controlar-se. Bé havia de saber que es moria. Però transmetia una indiferència insòlita davant la mort, d’una serenitat admirable. La veritat, però, és que aquell desembre del 2021 no semblava en cap cas que fos en Riba qui havia de morir-se. Als camerinos estava pletòric i per tal com es va saludar amb el Picas, bé es podria dir que s’havien intercanviat els papers. En tornar cap a casa, en Picas em deia: "La mare que el va parir! Però si soc més jove que ell!".
En Riba era un mite en vida, però ser un mite, en una cultura petita com la nostra, potser t’atorga la fama, però no et permet anar calent d’armilla
A Riba, la seva vida bohèmia hauria pogut semblar que el feia indestructible. I no és pas ―ni de casualitat― que nadés en l’abundància. És que físicament semblava una roca granítica immune a tota inclemència. A Catalunya Ràdio, en ple hivern, arribava amb sandàlies i el peu nu. Vaig escoltar fer broma la Marina Rossell sobre la fortalesa física aparentment sobrehumana del Riba, esparverada de veure’l arribar amb un fred intens com si fóssim a finals de primavera.
També és curiós que fos un home tan transgressor per ser net d’un diputat d’Unió Democràtica, Pau Romeva, de l’ala més tradicionalista. A la República va ser l'únic a censurar el Govern de Lluís Companys per no haver fet prou per aturar les malvestats comeses a la reraguarda republicana. En Riba, en canvi, més aviat hauria pogut semblar un matacapellans. Aquest contrast entre la seva actitud vital i la dels seus gens podria explicar que visqués més com un anacoreta que com un hippy. Encara que em temo que la veritat és més prosaica i molt menys mística.
Jo mai he professat adoració per l’obra d’en Pau Riba. No l’he sabuda copsar, ni tan sols pel seu beatificat Dioptria, que diuen els entesos que és l’arrencada del rock al país. Ara bé, Déu em lliuri de qüestionar-la. Francament, fins que no vaig escoltar els Sopa de Cabra i el boom de grups de finals dels vuitanta i principis dels noranta, no vaig palpar l’arribada del rock’n’roll. Tot i que he de confessar que sempre he viscut envoltat d’una aura de culte a Pau Riba que, si bé no entenia, sempre vaig respectar. Encara que, sent sincer, em semblés més pròpia d’una icona que d’un compositor celestial.
Que en Pau descansi. Ell i aquella generació que li va atorgar la condició de mite. Com el seu amic Nemesi Pascual, de Sant Pere de Ribes, empresari pastisser que també ha traspassat aquest febrer. Quan va fer 50 anys, els seus amics li van preparar una festa sorpresa. Però la veritable sorpresa és que s’hi va presentar el mateix Pau Riba. Quin crac!