Gabriel Rufián creix a cada nova intervenció. I a cada nova intervenció, creix l’independentisme, fent arribar el seu discurs a aquells sectors de la nostra societat més distants, tradicionalment indiferents a allò que fa o diu l’independentisme. Aquest és l’enorme potencial, de país, de l’emergent Gabriel Rufián, un dels fills pròdigs de Súmate que executa com ningú l’estratègia de penetració urbana que obsessiona Oriol Junqueras. Res a veure amb la lletania ja habitual del món de Waterloo —només cal escoltar l’última intervenció de la seva portaveu al Congrés— que confronta compulsivament no pas amb l’Estat, sinó amb els republicans, i que no només no arriba al gruix del cinturó metropolità, sinó que quan rarament ho fa és absolutament contraproduent.

Demoscòpicament aquesta és una certesa incontestable. Uns arriben als barris gentils de Santa Coloma de Gramenet o Cornellà, d’altres només estressen els feligresos més devots i els empenyen al cainisme en una confrontació intestina tan absurda com interessada. 

Sociedad Civil Catalana (SCC) ha alertat a Madrid: “La estrategia de Rufián funciona”, advertia el seu president, Fernando Sánchez Costa, en la presentació al Casal Català de Madrid del llibre “Fragmented Catalonia” patrocinat per SCC. Rufián —i, per extensió, Oriol Junqueras— és percebut com una amenaça: “castellanohablante, joven y llega a unas capas de la sociedad catalana que solían ser más impermeables a las tesis nacionalistas”.  En canvi, “los herederos de Convergència, Junts, tienen su principal granero de votos en la Cataluña rural”.

El llibre que signa el catedràtic de Psiquiatria Adolf Tobeña destaca també la segmentació social dels votants: mentre les rendes més altes van votar Puigdemont el 14 de febrer del 2021, els republicans tenen una distribució  “capil·lar” i han multiplicat els seus suports al “cinturó roig”. I és aquest factor el que preocupa l’anomenat constitucionalisme. D’aquí que el renovat sociojuntisme, replicant la —per a alguns— enyorada sociovergència, s’estigui fent fort precisament a la regió metropolitana de Barcelona.

Són dades ben conegudes i que no han deixat d’extrapolar analistes demoscòpics com Jordi Muñoz, flamant responsable del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), o el periodista Roger Tugas. Però curiosament hi ha tot un univers, bàsicament al voltant de Junts, que es nega a admetre-ho i que, per contra, arremet amb fúria contra Gabriel Rufián o el mateix Oriol Junqueras. “Ñordos” els diuen ara també. Ñordo —literalment, excrement, tros de merda— és un de tants insults que han proliferat i davant els quals ja va reaccionar en el seu dia el mateix Rufián amb una consideració que li va valer tota mena d’improperis. Deia el de Santako “si a ti no te ha gustado que durante décadas te llamen polaco por ser catalán ¿por qué llamas tú ahora ñordo a alguien por ser español?”. Tota estratègia que en lloc de seduir busqui deliberadament l’ofensa només pot comportar una reacció manifestament hostil de tots aquells ciutadans catalans, la immensa majoria a les regions metropolitanes, que alhora se senten espanyols i que no per això, com demostren empíricament les dades, poden ser favorables a exercir l’autodeterminació i a votar-hi favorablement.

Tobeña, a ‘Fragmented Catalonia’, posa èmfasi en la desorientació i absència d’estratègia d’un sector de l’independentisme —de fet, n’hi ha que es freguen les mans— que fa un soroll estèril sense recorregut mentre no dubta a advertir que els únics amb capacitat d’acumular forces, de guanyar temps i de preparar un nou embat, el veritable perill, són els republicans. Per això el de Tobeña, a Madrid, va ser un clam adreçat a la societat espanyola “con la esperanza de que no bajen la guardia porque [els independentistes] aguardan otra coyuntura favorable para volver a poner al Estado contra las cuerdas”.