Quim Forn és un tipus noble. Sempre ho ha estat. Per això no és cap sorpresa que en ser preguntat pel relleu de Trapero hagi defensat la decisió del conseller Elena, titular d’Interior. A Forn el buscaven precisament per generar un titular en contra. Per allò que sent de Junts i havent compartit responsabilitats amb l’exmajor Trapero pogués contribuir a alimentar una polèmica, que ni és neutral ni desinteressada.

Trapero havia estat restituït com a major dels Mossos després de ser absolt per l’Audiència Nacional. Forn havia estat empresonat pel mateix tribunal sense contemplacions i sense poder eludir la presó amb fiança ni cautelars de cap mena. I posteriorment va ser condemnat pel Tribunal Suprem. Trapero no, i sens dubte que va passar un mal tràngol. Però en va sortir airós. També hi devia ajudar el fet d’haver explicat amb pèls i senyals que ho tenia tot previst per detenir el mateix Quim Forn, el seu cap polític. A més de la resta del Govern.

Trapero va ser restituït com a major pel conseller Sàmper, amb l’aval del president Torra. I de Puigdemont, que havia pactat i avalat els canvis. El mateix Sàmper es va afanyar a declarar —tan aviat com el conseller Elena va anunciar una reestructuració del comandament dels Mossos— que si ell hagués continuat sent conseller avui Trapero seguiria sent cap suprem dels Mossos. I podia haver estat així. Perquè Sàmper es va oferir als republicans per seguir. També es va oferir a Junts. I no es va estar d’oferir els seus bons oficis a la Delegació del Govern espanyol. "Si ets bo i tens vocació de servei", es devia dir, "per quin motiu no has de tenir la generositat d’oferir els teus serveis?"

Trapero no només ha estat un home poderós. També ben informat i ben connectat, també mediàticament

Trapero manava. I manava molt. Des de feia molts anys. Era —és— un policia amb una gran experiència i autoritat. En els atemptats del 17 d’agost també va demostrar que és un policia resolutiu, amb ímpetu i caràcter. També gall del galliner. De ser íntim del tinent coronel Baena va passar, de la nit al dia, a estar-hi a matar. Ho explica el periodista Carlos Quílez a El contragolpe. Las mentiras y corruptelas que España, Cataluña y Andorra esconden bajo la alfombra del procés. Perquè Trapero no només ha estat un home poderós. També ben informat i ben connectat, també mediàticament. Alhora, és el policia que va liderar l’exitosa resposta al salvatge atemptat de Barcelona que tant va fer emprenyar —l’exitosa resposta, precisem— la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Un èxit que li va valer ser elevat a l’altar de l’independentisme. Almenys per una part d’aquest. De fet, ja s’havia deixat veure al tradicional dinar de la jet set nacionalista aquell estiu. El festejaven i es deixava festejar. Tant era així que en les eleccions del 2017, Puigdemont el va temptejar per sumar-se a la seva candidatura. Aquí, víctima també del 155, ja va dir que no.

Quan Quílez parla de fonts directes a El contragolpe és especialment interessant perquè explica, entre d’altres, qui és el jutge Aguirre, el jutge que instrueix el cas Volhov contra Tsunami Democràtic. Quílez confessa haver estat amic, confident i confessor del jutge. I tal com Baena i Trapero van trencar, també Quílez va partir peres de la pitjor manera amb Aguirre, a qui deixa com un drap brut mentre l’acusa d’haver ordit un autèntic muntatge. No només en l’Operació Volhov. També quan, en el passat, el va imputar a ell mateix com a revenja.

Aquest cop, l’excomissari Villarejo menteix o diu la veritat o, tal vegada, part d’aquesta?

Quílez parla a bastament de la Policia Patriòtica, de Villarejo i Pino, de la CIA i del CNI, de les corrupteles andorranes i de com se sacrifica la Banca Privada d’Andorra per salvar altres bancs andorrans i liquidar la competència. També parla dels Pujol, sobretot de Jordi Pujol Ferrusola, de qui apunta que havia estat soci del marit de María Dolores de Cospedal. I de Prenafeta i Alavedra, que no hi queden pas gaire bé. I alhora admet l’obsessió de la Policia Patriòtica per fabricar proves contra Oriol Junqueras. També contra Mas. Tota la part dedicada a la trama andorrana és densa i, en algun moment, amb conjectures, especulacions i tants interessos creuats que és difícil seguir-ne la lectura. Però paga la pena, hi ha molta informació. També del paper de Villarejo, ara a l’ull de l’huracà. Aquest cop, l’excomissari menteix o diu la veritat o, tal vegada, part d’aquesta?

Quim Forn podia haver-se apuntat al pim-pam-pum. O senzillament haver xiulat. No va fer ni una cosa ni l’altra, sinó que noble com és ha dit el que pensava. Sense desqualificar ningú. Però avala amb tota claredat la decisió presa i el rumb marcat per Joan Ignasi Elena.

Si algú s’havia pensat que l’exalcalde Vilanova no tenia prou caràcter per implementar els canvis que considerava imprescindibles, ja deu haver descobert que quan Elena hi posa la banya no es fa enrere. Ni quan es tracta de rectificar conflictius protocols de desnonament, ni de resoldre una situació enquistada amb el Govern Torra d’acusacions desproporcionades contra manifestants. O d’actuacions policials poc ponderades. Ni de corregir el desequilibri de gènere al cos. I tampoc quan es tracta de pactar amb Madrid la jubilació anticipada dels Mossos, prerrogativa de la qual ja gaudien els agents dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. Potser la imatge encalmada d’Elena podia haver fet pensar que seria un home de palla i es deixaria intimidar. Que no gosaria tocar res per temor a la previsible resposta.

Elena pot ser afable. I ho és. De fet, és un gran tipus. Però també és astut, enèrgic i sap exercir el poder i manar. I ja és sabut que difícilment hi pot haver dos galls al mateix galliner.