L'alcaldessa de Barcelona —gràcies a Manuel Valls— ha tornat a posar el focus sobre la conselleria d'Interior després dels darrers incidents nocturns a la ciutat de Barcelona, que governa malgrat haver perdut davant Ernest Maragall als comicis de 2019.

Li deu tant al xenòfob Valls —obsessionat per la presumpta inseguretat als carrers de Barcelona— que li deu tot. Colau podia haver optat per un acord amb els republicans que, pel cap baix, estaven disposats a compartir l'Alcaldia. Però va optar per aferrar-se a la poltrona i impedir així l'alternança i que la capital de Catalunya tornés a tenir un alcalde republicà després de 80 anys.

Colau i la pitjor dreta de la ciutat —segons la més suau expressió dels Comuns— van segellar un acord des de primera hora amb el socialista Collboni de mestre de cerimònies. I avui, després de sis anys, la Capital de Catalunya surt malparada en tots els sentits. Amb aquella decisió que Colau, com l'apòstol Pere, havia negat prèviament fins a tres cops, l’actual alcaldessa va llençar per la borda un acord inèdit que hauria permès que, per primer cop, Barcelona fos genuïnament republicana, sobiranista i d'esquerres. La decisió de Colau va ser una puntada al fetge dels Tardà o Cuixart (lluites compartides) que sempre han beneit una aproximació d'espais.

Els incidents pel macrobotelló de Barcelona són una excepció, almenys pel que fa a la magnitud, i és propi de la dreta, d'aquí i d'allà, pretendre fer creure que Barcelona és la ciutat sense llei. És tan malintencionat com l'habitual recurs de Colau de culpar de tot i per a tot el Govern de Catalunya.

Precisament si hi ha una conselleria davant la qual Colau s'hauria de treure el barret és la que avui dirigeix Joan Ignasi Elena. En dos dies hem deixat de veure desnonaments a cops de porra, una actuació dels antiavalots infinitament més proporcionada i una dràstica inflexió en les penes de presó sol·licitades des del mateix Govern del “pressioneu".

Colau tira de tòpics tronats d'una esquerra de cartró pedra que segueixen veient en els socialistes el germà gran i en homes com Jaume Giró (conseller d'Economia) el sogre a batre.

Elena i Giró són dos magnífics exemples de persones amb compromís, professionalitat i principis dispars capaços de sumar i sobretot d'aportar la seva vàlua personal a un projecte col·lectiu. Ha demostrat més coratge Giró i disposició al risc assumint la patata calenta dels avals (només posar els peus a la Generalitat) que el Govern de Colau en sis anys —més enllà d'haver retingut l'Alcaldia venent-se l'ànima al Diable, fons black segons llenguatge dels Comuns—.

Ara que els antidisturbis de la Brimo ja no disparen pilotes de goma als manifestants i s'han trobat un Conseller (Elena) que mana i endreça amb un inèdit sentit de la proporcionalitat, Colau segueix (després de sis llargs anys) tirant pilotes fora, a discreció, derivant responsabilitats sense assumir-ne ni una.