Fercable, de Sant Vicenç dels Horts, va ser la primera empresa de tot l'Estat que va patir els efectes de la reforma laboral del PP, pactada amb CiU. El Consell de Ministres presidit per Rajoy la va aprovar un matí de divendres de febrer i aquella mateixa tarda queia la planta de Fercable i el seu centenar de treballadors. La gloriosa reforma de la dreta eliminava d'una tacada l'autorització administrativa preceptiva per aplicar l'anomenat Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO). De manera que la matriu Italiana de Fercable, la multinacional Prysmian, tenia les mans lliures per tancar una fàbrica que ocupava una plantilla d'avançada mitjana edat. També per abaratir clarament el preu del seu comiat. No en va, aquesta era una prioritat que inspirava aquella reforma de 2012, facilitats per fotre els treballadors al carrer. I per enviar la majoria a l’atur amb un pèssim pronòstic quan es tractava de persones que, per la seva edat, tenen incomptables dificultats per reciclar-se després d’anys fent una mateixa feina molt especialitzada.

Aquesta és precisament una de les qüestions que la reforma laboral del Govern més progressista de la històrica no ha tocat, ni una coma. Que al president de la patronal CEOE li sembli magnífic és comprensible, que s’ho empassin CCOO i UGT no tant. És un tema cabdal, determinant, que també s’ha empassat Yolanda Díaz. I òbviament Pedro Sánchez. Però el president espanyol és un tipus flexible que tant pot sentir-se còmode al costat d’Albert Rivera com —si molt convé— de Pablo Iglesias. I la pregunta que ens haurien de respondre tant Pepe Álvarez (UGT) com Unai Sordo (CCOO) és que si amb una clara majoria d’esquerres al Congrés —potser l’última— ara no es pot tocar ni una coma, quan es podrà fer?

Tampoc no han volgut —malgrat ser un català i un basc els líders sindicals espanyols— recuperar la prevalença dels convenis autonòmics. Una qüestió que tampoc és menor per a dos territoris com Euskadi i Catalunya, amb un major nivell de vida.

Si amb una clara majoria d’esquerres al Congrés —potser l’última— ara no es pot tocar ni una coma de la reforma, quan es podrà fer?

També han renunciat a recuperar el fons de garantia salarial, allò que era Fogasa, que permetia abonar als treballadors l'import dels salaris pendents davant un impagament.

Insisteixen a regalar a la CEOE tota la representació patronal, mantenint l'exclusió de Pimec del Consell Econòmic i Social i, per tant, arraconant-los en aquest diàleg social capat i que ha pretès anul·lar els vots sobirans i els seus representants.

I el pitjor de tot —i el més incomprensible— és que en lloc d’afavorir un debat parlamentari per millorar els minsos avenços fruit de l’acord amb la patronal del potentat de Neguri han optat per beneir la seva fatxenderia “no es toca ni una coma” i pressionar els republicans catalans perquè beneïssin acríticament l’acord.

El president de la UGT a Catalunya és un tipus com Camil Ros, mereixedor de tot el meu respecte. I més. El d’Espanya és Pepe Álvarez, un home que no va dubtar a fer campanya activa pel dret a decidir al Baix Llobregat el 2014, fent emprenyar de valent el PSC. Sou dos sindicalistes determinants que us estimeu el país I la seva gent. I no tinc cap dubte que la contrareforma laboral és una mica menys lesiva per als treballadors i que el diàleg social és profitós. Ara, exigir l’adhesió incondicional a (entre d’altres) Gabriel Rufián estarem d’acord que, pel cap baix, és d’una prepotència ofensiva.

D’altra banda, aquesta sacralització del diàleg social s’ha esvaït amb l’increment de l’SMI, una mesura justa en un país amb un salari mínim que va ser devastat per Felipe González, heroi de la patronal de Garamendi.

Finalment, escoltava Díaz blasmant Rufián (del PNB ni paraula) per no signar la contrareforma de la qual havia estat literalment exclòs perquè no sabria dir què dir als treballadors que no es beneficiessin d’alguns dels canvis introduïts. La mateixa pregunta que jo us podria fer amb més motiu. Què els hi direu als treballadors de la propera Fercable quan els tanquin sense més perquè no heu acceptat demandes tan justes com la preceptiva autorització administrativa davant un tancament patronal decretat des de 3.000 km de distància?