El cor del Califa ha deixat de bategar en plena pandèmia. I amb ell desapareix una de les darreres veus de l’esquerra espanyola, un dels darrers republicans que queden en una Espanya en què fins i tot els que es declaren nominalment republicans són monàrquics fins el moll de l’os. "Por favor, si usted me habla de la izquierda no me hable del PSOE", li va dir a Laura Rosel a TV3.

Una de les darreres entrevistes que se li han fet a Julio Anguita va ser al Catalunya Vespre. Laura Rosel el va tenir vint minuts en antena, el darrer dilluns d’abril. La mateixa Rosel l’havia entrevistat per al Faqs, el febrer del 2018. I paga la pena, avui, visionar de nou aquella entrevista per recordar la dimensió política i humana de Julio Anguita. Quan la periodista li preguntava: "¿El 'a por ellos' es patriotismo español o nacionalismo español?". El Califa, ras i curt, responia: "Es una vergüenza, es el rugido de las vísceras".

Eren els temps de la investidura fail de Puigdemont i Rosel va centrar l’entrevista en el procés. Anguita es va mostrar crític amb el xoc de trens, a banda i banda, però no va dubtar a afirmar "el pueblo catalán tendrá que decidir en un referèndum pactado". O "han utilizado el 155 como excusa para una auténtica tropelía". Però tampoc va ser condescendent. Per Anguita, Puigdemont hauria d’haver tornat a Catalunya "pero tal vez no quería asumir la prisión", que va titllar "de totalmente injusta pero a veces hay que aceptar esa injusticia". I va concloure "yo me habría entregado" perquè, expressant una opinió controvertida, "la heroicidad puede acabar siendo una farsa". És obvi que ni simpatitzava amb l’independentisme, ni en com s’havia gestat el procés i encara menys amb el desenllaç final. Però era un demòcrata de cap a peus.

També Gabriel Rufián li havia fet, en ple confinament, una breu entrevista per a La Fábrica. Possiblement durant aquest confinament Rufián ha fet algunes de les millors entrevistes, la tria de personatges és determinant. I Anguita ha estat un d’ells. Possiblement per això i per l’admiració personal, Rufián va escriure un emotiu article en saber del seu decés. El més interessant és l’enfocament de Rufián, com descriu el barri del Fondo de Santako. A "Anguita: se va el mejor" evoca la seva infantesa en aquest barri popular del cinturó industrial del Barcelonès.

"Jamás un silencio fue tan respetado en los barrios como el silencio de cuando salía Julio Anguita en la tele: uno de los nuestros hablaba, la persona más fuerte con el corazón más débil". A Rufián, fent broma, Mònica Terribas li deia "El poeta del olivo". Perquè els Rufián venen de Jaén i perquè el primer Rufián tenia més de poeta encisat per García Lorca que de polític. Rufián s’havia educat en un barri, com tants altres, on la bona gent no escoltava el Llach sinó Víctor Jara, un altre univers cultural i sociològic però amb sòlids valors d’esquerres —almenys aleshores— molt arrelats.

Aquests barris, aquestes barriades, també són Catalunya. Han deixat enrere el fang dels carrers i s’han dignificat. Viuen la catalanitat amb una sentida espanyolitat. Són barris que viuen molt lluny de l’univers nacionalista que ha representat la dreta catalana. Però que progressivament han anat sumant vots a favor d’opcions inequívocament independentistes i republicanes. Encara sense reunir una massa crítica suficient. Però ja sumant percentatges respectables. Si tants pobles i ciutats han passat de ser feus d’un catalanisme conservador, de vegades del caciquisme, d’una dreta catalanista (fins i tot en algunes ocasions amb passat franquista) i ara han abraçat majoritàriament l’independentisme, em pregunto per quin motiu no poden aquests barris apropar-se cada dia més a opcions republicanes. De fet, essent honestos, si és que un dia volem ser República amb tots els ets i uts, serà imprescindible seguir-hi guanyant complicitats. Aquí és on aquest país es juga la partida. Al Fondo o a Bellvitge. A Cornellà o al Pont de Vilomara. Ara bé, serà lent, mai serà amb termes absoluts, i serà possible seduir (amb tants matisos com calgui) amb una oferta clarament republicana, lluny d’aquell catalanisme nacionalista que identifiquen amb la dreta catalana que de ben segur ha fet serveis al país. Però que es mostra impermeable a aquesta realitat de tants barris del país. I és precisament aquí que el republicanisme del Califa, l’esquerra transformadora, pot teixir àmplies complicitats amb un independentisme que predica una República mentre qüestiona els fonaments d’un règim del 78 que és sobretot el de la restauració monàrquica imposada pel franquisme. I just aquí, en aquests territoris de barreja desigual de llengües i identitats, és on grinyola l’esquerra espanyola i on més complicitats pot trobar l’independentisme. Explica Rufián que el primer cop que va a sentir a parlar en català, al carrer, va ser ja sent un adolescent. I no era només una qüestió de llengua, era una qüestió cultural, en sentit ampli. Guanyar la República significa i reclama seduir el país sencer. Un país de sardana, de jota genuïna. Però també és el país del Peret i dels barris que vibraven amb ell.