Era imprescindible que el Parlament aprovés una resolució carregant contra Israel en els termes apartheid en què ho va fer? Una expressió que no feia pas gaires dies va fer servir Feijóo per posar a la picota, de nou, l’escola catalana. No hi ha pau a Terra Santa de fa tants anys que ha esdevingut un conflicte tan etern com la seva profunda espiritualitat. La Primera Croada que llença el Papa Urbà II des de Clermont ‘Déu ho vol’ va ser una autèntica orgia de sang. La primera guerra santa del cristianisme. Per allí on van passar els voluntaris cristians —la majoria, pobres esparracats— que anaven a foragitar els infidels, van deixar una profunda empremta en acarnissar-se contra les comunitats jueves europees pel camí de Terra Santa, cridats a glorificar el Nom de Déu i a recuperar aquella Jerusalem en mans dels sarraïns. Les següents croades no van ser gaire diferents. Si bé també els va tocar rebre als cristians ortodoxos bizantins. Quan van entrar finalment a Jerusalem, després d’un penós setge, van sadollar la seva ansietat passant a fil d’espasa tot ésser viu, resés a Jesús, a Al·là o en una sinagoga.

Recordo un llibre que em va commocionar i em va fer venir ganes de viatjar a Israel. I a Palestina. El escándalo de Tierra Santa de José María Gironella. Un volum de més de 800 pàgines on narra una perllongada visita a Israel a mitjans dels anys setanta. Sensacional, explica tots els matisos i tota la complexitat d’aquell jove país que emergeix culminant una diàspora de 2.000 anys.

Catalunya necessita aliats a tot arreu. I sembla que no fem més que proclamar adversaris. Hi tenim una especial cura. O busquem els que no toquen ni ens convenen...

Però la gestació de l’Estat d’Israel també ha accentuat un conflicte latent. Des del primer dia. I una profunda ferida. No només per a uns palestins que van perdre la guerra sinó per al conjunt de les nacions que envolten Israel, que van ser derrotades estrepitosament a la guerra dels Sis Dies. I posteriorment a la Guerra del Yom Kippur quan Síria perd els Alts del Golan, Jordània mig país i Egipte, a més del Sinaí, el gran líder panarabista Nàsser que vergonyosament derrotat cau en una profunda depressió. La pitjor part, però, també se la van endur els palestins. És després d’aquesta darrera guerra a camp obert que Gironella va escriure el seu magistral volum. Des d’aleshores tot ha seguit empitjorant per als palestins malgrat comptar amb no poques simpaties internacionals. Entre aquestes, en alt grau, a Catalunya. Però també a Espanya.

I des d’aquella derrota que els palestins no han deixat de perdre cada any que passa una mica més. Quan semblava que hi havia un acord de pau a l’abast, els extremistes d’uns i altres el van dilapidar. Per si no fos suficient, a la Franja de Gaza governa i s’ha fet hegemònic Hamas que no pot estar més allunyat del que representa un país com Catalunya. No així a Cisjordània, malgrat que també ha patit —com tot el món musulmà— les conseqüències de la radicalització integrista. Pel que fa a Israel, els laboristes no ensumen el Govern des que un fanàtic ultranacionalista va assassinar Yishak Rabin. I ara hi governa una dreta aliada dels partits religiosos que justifica tota la seva fúria antipalestina assenyalant el fanatisme que domina aquesta mateixa societat palestina. Els extrems han desplaçat els partidaris d’una solució dialogada i qui hi guanya és l’Estat d’Israel i qui més hi perd la societat palestina.

Ara bé, tenen sentit aquests pronunciaments del Parlament de Catalunya prenent partit en aquests termes? No tenen cap efecte pràctic més enllà d’enervar Israel, que no consta enlloc que sigui un adversari de Catalunya. Tampoc consta, més aviat al contrari, cap declaració de l’ANP a favor de l’autodeterminació de Catalunya.

En un altre ordre de coses, Catalunya necessita aliats a tot arreu. I sembla que no fem més que proclamar adversaris. Hi tenim una especial cura. O busquem els que no toquen ni ens convenen...

Deia Lluís Companys, que era un home profundament d’esquerres —com a mínim tant com el gruix dels que van aprovar la moció de l’apartheid— allò de "totes les causes justes del món tenen els seus defensors, Catalunya només ens té a nosaltres".