Un matrimoni de jubilats em va cridar l’atenció divendres, al migdia, de camí cap a Ara Llibres a recollir Parlant amb tu d’amor i llibertat, el llibre de Sant Jordi d’Oriol Junqueras acabat de sortir del forn. Em van cridar pel meu nom, ella, una senyora de cabells blancs, bastant més menuda que el seu marit, discretament al seu costat.

D’entrada vaig pensar que potser em recriminava alguna actitud incívica perquè circulava en bici i potser no ho feia per on tocava. O ves a saber, també podien ser uns energúmens, com aquests fonamentalistes que es prodiguen a les xarxes. Em vaig aturar. Ella duia un llaç groc a la solapa. Bon senyal. Ell somreia amb tota la complicitat. Un somriure transparent, net, afable. Res a veure amb aquesta actitud que denunciava Joan Queralt, en aquestes mateixes pàgines, "La teologia de la independència".

Tenia pressa, però no vaig dubtar a baixar de la bici. I dedicar uns minuts a aquella encantadora parella de pensionistes. Efectivament, no vaig trigar a comprovar que eren dues bones persones, dels imprescindibles, dels que fan gran el país i el moviment independentista. Dels que acompanyen, dels que hi són sempre, amb els braços oberts. Dels que sumen i volen sumar. Republicans. Gent treballadora, del barri de Sants i veïns de la Gran Via. Ella em va preguntar a veure si sabia quin era el seu pis, un dels del bloc d’allí mateix. Vaig alçar el cap i en un cinquè hi vaig veure un llaç groc, un llibertat presos polítics i també una estampa d’Oriol Junqueras. Tot penjat al balcó, un dels que saluden als que entren a Barcelona en vehicle. Era el seu, em va confirmar ella, tota orgullosa.

Si tothom fos com aquesta bona gent, amb la mateixa actitud exemplar, sense esgarips, amb aquella sinceritat i humilitat, tindríem un exèrcit de bones persones, infinitament més convincent, infinitament més a prop de fer reeixir la República

La senyora em va preguntar pels presos i preses i em va explicar que en aquell mateix moment anava a la Caixa d’Enginyers a fer un ingrés a la Caixa de Solidaritat per fer front a la fiança milionària que han imposat a Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, acusats de ser responsables logístics de l’1 d’Octubre. Dos dels grans oblidats a Perpinyà, dos dels vilipendiats per la taverna digital. Dos dels que han pencat sempre, dels que hi eren l’1 d’Octubre, dels que hi eren fa deu anys, vint. I dels que hi seran quan arribi el moment i l’hora senyalada.

La senyora em va ensenyar els diners que duia en metàl·lic per fer l’ingrés. Era un únic bitllet de 200 euros. Se’n veuen pocs. I és obvi que aquella parella era gent de classe treballadora. Potser aquell bitllet era una cinquena part de la pensió. Ella mateixa em va explicar que feia pocs dies havia fet un altre ingrés, en aquella ocasió per fer front a la fiança que s’exigia a Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, entre d’altres.

Em va preguntar per l’Oriol i es va posar a plorar. Una llàgrima galta avall. Tot seguit se la va eixugar, amb la mà, i em va confessar que li costava molt contenir l’emoció quan parlava d’ells i elles. Era tot bondat. Una senyora entranyable, una parella entranyable. Em van emocionar i els vaig agrair el que feien i la seva actitud. Si tothom fos com aquesta bona gent, amb la mateixa actitud exemplar, sense esgarips, amb aquella sinceritat i humilitat, mirant el futur amb esperança i vivint el present fraternalment, tindríem un exèrcit de bones persones, infinitament més convincent, infinitament més empàtic, infinitament més a prop de fer reeixir la República que de tornar a ser una minoria sorollosa. Sorollosa i crispada.

M’agradaria saber qui són i com els podria tornar a veure, per agrair tot el que fan amb un exemplar signat del nou llibre de l’Oriol, a qui veuré aquest dilluns una estona, sense vidre, sense reixes. I transmetre’ls així, retornar-los, modestament, tot l’escalf. A ells i elles, a tots els que són com ells i elles, una infinita majoria de bona gent. Aquella gent que estima la llibertat, el país i la seva gent. I que es fa estimar. Em preguntava aquella senyora quan veuríem l’Oriol al carrer, i a elles, i a ells, que quan els tornaríem a tenir. I em fa avinent aquella frase de l’Oriol, adreçada qui sap si a la Neus (la seva dona) o a la Joana i el Lluc, o a tots nosaltres: "I quan jo torni (i no dubtis que tornaré), tornaré perquè hi ets tu".

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Joan J. Queralt
Opinió La teologia de la independència Joan J. Queralt
Sergi Sol
Opinió El cant de cigne Sergi Sol