Dembélé també deixarà el Barça i el deixarà per diners i glòria. Tampoc cal fer-ne un drama, des que va arribar al Barça s’ha passat més temps convalescent que entrenant. El seu rendiment és tan intermitent que l’aportació global és penosa per a un salari de 10 milions d’euros. La temporada passada va fer 6 gols a la Lliga. Una estadística acceptable per a un defensa. No per a un davanter que quan va ser fitxat va ser el dispendi més gran de la història del Barça, just abans que Bertomeu fitxés Coutinho i decidís cremar 170 milions d’una tacada. Més la propina de la fitxa anual, 9 milions d’euros  i encara gràcies que se li va aprimar el salari.

Literalment, el Barça ha trepitjat merda. I no pas abans d’entrar al teatre, que de teatre en seguim fent. Just després de sortir-ne. La incorporació del Kun Agüero és una altra evidència del calvari de proporcions històriques que viu el Barça. Pitjor encara és el cas d’Umtiti, que no va venir pas de franc i que té una fitxa milionària. El retorn de l’extrovertit Dani Alves és una notícia entranyable. Però esportivament, és evident que no ha arribat per guanyar la Champions. Ni tan sols per evitar que el Barça sigui eliminat en la primera fase, que ho serà si no és que el Bayern ens fa una benèfica o juga amb els juvenils.

La Junta de Bertomeu va treballar sense defallir per buidar les arques. La derrama pel francès Grizzman va ser de 120 milions. La nissaga francesa ha assolat el Barça. Umtiti, Dembélé i Grizzman han aportat entre poc i res i s’han endut el que no està escrit. Sense oblidar Lenglet, 40 milions va pagar el Barça al Sevilla. I prop de 4 milions de fitxa anual.

Aquesta és la situació del Barça, unes arques arruïnades i un equip —descomptant tots els fitxatges tan fastuosos com desastrosos— en formació en el millor dels casos. Ni tan sols es pot dir que Ansu Fati, gran esperança blaugrana, sigui una rutilant estrella, que no ho és. Avui és a anys llum dels seus predecessors per molt ‘10’ que llueixi a la samarreta.

I aquest és el club que ha de gestionar Joan Laporta. Així que paciència i que Déu hi faci més que nosaltres si no ens empenyen a aferrar-nos a glòries passades i acabem per recuperar Iniesta en la línia d’Alves. Afegim-hi les desenes de milers de socis que s’han agafat a la potestat de no pagar aquest any, ja sigui pels efectes de la crisi pandèmica o perquè tornar al camp a veure l’actual Barça convida a quedar-se a casa a seguir el partit des del sofà, sense passar fred, a l’espera de temps millors.

Si enguany el Barça es classifica per a la propera Champions ja serà molt. Esperar més és viure en la inòpia. El Barça dels Nans de Núñez ha tornat i ho ha fet de la manera més dolorosa, després dels millors anys de la història del Club, uns anys que cada dia més integren la nostàlgia del que vam ser. Si en cinc anys Laporta és capaç de tornar a posicionar el Barça com un ferm aspirant a Europa ja ens podríem donar per més que ben pagats.