El president Francesc Macià és una de les icones més transversals del catalanisme polític i, en particular, de l’independentisme. Encara que en el seu moment també va ser objecte de ferotges crítiques pels sectors més radicalitzats de l’independentisme. Ell mateix explicà que la forçada renúncia a la proclamada República Catalana va ser una de les decisions més difícils de la seva vida. O la renúncia a la integritat de l’Estatut (de Núria) que ell mateix impulsà —i en gestionà el desplegament— retallat a les Corts espanyoles després d’haver estat votat massivament per la ciutadania catalana.

Macià és un personatge reverenciat o, si més no, reconegut pel conjunt del catalanisme polític, un líder d’imatge venerable conegut per l’apel·latiu popular de l’Avi, terme que no fa pas referència al seu (indubtable) ardor combatiu, sinó a l’ancià entranyable, de cabells blancs, que es va guanyar el cor de les classes treballadores del país i la confiança de bona part de les classes mitjanes.

Hi ha incomptables frases que responen a conjuntures puntuals i que se li atribueixen. De vegades, no totes exactament verídiques o contextualitzades. Entre les més cèlebres i reconegudes, n’hi ha una d’immensament popular, "la caseta i l’hortet", que explica, en bona part, l’aclaparadora victòria d’ERC a les eleccions del 12 d’abril de 1931, en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya. Les famílies de tradició republicana l’han pogut encara escoltar de viva veu dels seus pares o avis. I sovint, precisament, en el si de famílies humils, d’aquelles que van veure joioses —i alhora temoroses— com els seus fills s’allistaven voluntaris a la Columna Macià Companys el 1936. Molts d’aquells joves, la majoria, mai van tornar a casa.

Que Macià és un personatge polièdric és indubtable. Tant com la seva audàcia davant la dictadura de Primo de Rivera, el seu trencament amb la dreta catalanista, el seu independentisme o el seu progressiu accent social

La "caseta i l’hortet" resumeix la vocació social del president Macià i la connexió amb les classes treballadores, que, no pas en pocs casos, vivien al llindar de la supervivència. Per això quan parlaven de Macià evocaven allò que volia l’Avi per a ells i les seves famílies: la caseta i l’hortet. Dit d’una altra manera, plat a taula i sostre. És a dir, donar resposta a les necessitats bàsiques de la ciutadania.

La trajectòria de Macià és, sens dubte, la d’un home singular (tinent coronel de l’exèrcit espanyol) i en constant evolució que passà de la Lliga Regionalista i la Solidaritat Catalana a la fundació d’Estat Català, al costat d’altres prohoms com Ventura i Gassol. És a partir d’Estat Català que Macià impulsa Esquerra Republicana de Catalunya, aliant-se amb Lluís Companys, entre d’altres. I és, sens dubte, la creació d’aquest partit de masses —tan transversal des del primer dia— el que el porta a guanyar les eleccions a Catalunya davant la dreta catalana, la Lliga Regionalista, el partit que havia estat hegemònic fins que va ser derrotat per Macià a les urnes. És a partir d’aquella victòria que es consuma un canvi d’era i de règim.

Una obra d’aquella Generalitat republicana de Macià, i posteriorment de Companys, que exemplifica com cap altra la voluntat de justícia social —i alhora de moderació— és la llei de contractes de conreus que abordava les condicions de vida dels rabassaires, prioritzant la protecció dels camperols davant l’expulsió discrecional dels propietaris. I l’accés dels rabassaires a la propietat de la terra. Amb aquest objectiu s'establí que la durada mínima dels arrendaments havia de ser de sis anys, i que el treballador de les terres tenia el dret d'adquisició d'aquestes mitjançant l'abonament del seu valor al propietari. No era pas una llei revolucionària. Ni de casualitat, com recorda a les seves memòries qui era conseller de Justícia, Pere Coromines, pare de l’immens Joan Coromines. Però, tot i això, va ser combatuda i boicotejada per la Lliga Catalana (canvi de sigles de la Lliga Regionalista) al Parlament i recorreguda pel Tribunal de Garanties Constitucionals (el TC de l’època) per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.

La resposta republicana al Parlament català va ser tornar a aprovar la llei, una audaç iniciativa que —tot sigui dit de pas— no ha estat mai revalidada a la Catalunya contemporània. Tampoc pel Govern de l’1 d’Octubre davant les incomptables ocasions en què el TC ha tombat lleis socials del Parlament. Una via que s’havia plantejat reiteradament els darrers anys, però que no s’ha tornat a explorar des de 1934.

Que Macià és un personatge polièdric és indubtable. Tant com la seva audàcia davant la dictadura de Primo de Rivera, el seu trencament amb la dreta catalanista, el seu independentisme o el seu progressiu accent social. Una actitud sincera, transversal, que també li va permetre teixir complicitats més enllà de l’independentisme (sumar i sumar) fins a fer néixer un projecte guanyador, de masses, lluny de dogmatismes de qualsevol signe i condició, de vocació inequívocament sobiranista i transformador. De llibertat nacional i justícia social.