Tan contents com estàvem després del 0 a 4 al Bernabéu! Quin calvari que hem viscut després d'una jornada de glòria tan efímera com caure del cavall sobtadament després de creure'ns que efectivament havíem tornat, ni que fos a galopar.

Tot el que ha vingut després d'aquella convincent golejada ha estat una decepció fins a fer-nos caure no pas de peus a terra, sinó de cap. Ni a l'Europa League hem pogut aixecar l'ànim, ni aquest consol. Quanta raó Koeman quan deia que amb el que tenia no es podia aspirar a més. I del cert que ara tampoc, malgrat la llarga llista de fitxatges. L’enèsim nyap.

El Pep ens l'ha feta grossa, va comprar Ferran Torres a preu de saldo i ens el va vendre com si fos una rutilant estrella. Atenció al com si fos, perquè al City no comptava. Fa cara de bon noi i hi posa ganes. Però com a artiller té la mira telescòpica defectuosa. Falla més davant de porteria que una escopeta de fira. Amb aquesta eficàcia golejadora no hi ha res a fer.

I no era el primer cop que el Pep ens venia una perla. Eric Garcia tampoc és un fitxatge per tirar coets. Darrere no ha aportat més seguretat i ha comès errades clamoroses. També sembla bon noi. I si el Barça aspirés a un premi a la simpatia o al Nobel de la Pau, tindríem serioses opcions. Totes les que no tenim amb un equip que des del 0 a 4 no ha fet un partit decent. No és que ho hagi perdut tot, que també, és que ho ha perdut sense esma.

El Madrid guanya on el Barça fa un lustre llarg, camí d’una dècada, que fa el ridícul

Per acabar-ho d’adobar, les noies invencibles han acabat a Europa als peus d’una piconadora francesa. El PSG tenia una marxa més. El Barça de bàsquet queia davant el Madrid a les semis de la Champions. I quan és el Madrid encara fa més mal. A més a més, el Florentino torna de París amb una nova Champions. El Madrid guanya on el Barça fa un lustre llarg, camí d’una dècada, que fa el ridícul. Amb o sense Messi al camp.

No pot anar més malament; la derrota social, econòmica i esportiva no pot ser més sagnant. I no val badar. No ens creiem pas que hem tocat fons i que ja no podem caure més avall. La tendència actual és seguir cavant, erigint prematurament en figures jugadors com Ricky Puig i tants d’altres, que també són bons nois calents d’armilla.

Aquest dissabte, la majoria de culers érem més de Liverpool que els mateixos Beatles. Però el cert és que ni el bàlsam de la derrota madridista hem trobat per a tanta nafra. L’enèsima Champions blanca és més sal a una ferida que sagna —supura— sense que avui puguem saber com fer ni que sigui un torniquet per aturar l’hemorràgia.

Jan, estem esperant que tornis. De debò. El pitjor és que no hi ha alternativa de cap mena, sinó resignació estoica. Gràcies a Déu, ja no tenim la toia del Coutinho, però segueix viu el culebrot del Dembélé i tants d’altres que val més que marxin —ni que no passin per caixa— a haver de patir el seu escàs rendiment, a preu d’or, una temporada més.

Sort i encerts, Jan. Els necessitaràs.