L'esperit del darrer anunci d'Estrella Damm va ser un miratge davant l'Eintracht de Frankfurt. Novament un equip alemany va escombrar el Barça, aquest cop al seu estadi, tot i que en aquesta ocasió a la lliga europea de consolació, la que juguen els equips de segona fila.

Si l'afició fos l'ànima d'un equip, l'eliminació del Barça s'explicaria també per aquest motiu. Els socis —que paguen un dels abonaments més barats de la Lliga— es van vendre la seva localitat al millor postor. Insòlit en qualsevol club de nivell mundial, en cap camp s'ha vist res semblant. I encara menys quan el que estava en joc és el passi a semifinals.

Els socis dels clubs més destacats de la Champions paguen el triple pels seus abonaments. I sent més temptador vendre’s la localitat (el preu de l’entrada també és més elevat) no ho fan. Definitivament l’ànima de bona part del soci no sembla tenir res a veure amb l’enèsima genialitat d’anunci de la cervesera Damm.

Els socis dels clubs més destacats de la Champions paguen el triple pels seus abonaments. I sent més temptador vendre’s la localitat (el preu de l’entrada també és més elevat) no ho fan.

El preu de l’abonament és un dels tabús del barcelonisme i de totes les seves juntes. El Barça és un fabulós negoci, un dels clubs que més gasta en fitxatges, també un dels que més malgasta. Tant pels fails de fitxatges multimilionaris com per especialitzar-se a comprar a preu d’or i vendre a preus de saldo.

Un dels darrers casos és el de Ferran Torres, un jugador descartat per Guardiola, per qui van pagar quatre milions al València i el van vendre al Barça per més de 50. Un negoci rodó que, a més, no va tenir cap cost esportiu. No era titular i al Barça, ja es veu per quin motiu, l’artiller té la mira telescòpica desequilibrada.

Tres milions d’euros és la caixa que va fer el Barça per vendre’s —bé, els seus abonats— un terç de l’estadi als alemanys de les salsitxes. Tots els sistemes de seguretat del Club per evitar situacions com aquesta van saltar pels aires. I és obvi que alguna responsabilitat va tenir la Junta sense que puguem descartar l’afany recaptatori. Caldria repetir la peripècia gairebé una vintena de vegades per aconseguir pagar els serveis de Torres. I ja no diguem els de Dembélé que ara resulta que se’l vol retenir després del compromís demostrat i del seu trist balanç esportiu.

 L’ocurrència de voler recuperar Messi és la mesura d’un Barça que s’aferra a glòries passades, a un sentimentalisme tan comprensible com contraproduent.

I de fons, l’especulació sobre el rumor de repescar Messi, una vella glòria que a París no deixa de ser un més quan té un bon dia. Els dies més brillants de l’astre argentí fa temps que s’estaven apagant. Però ni Laporta ni cap dels seus rivals, com en el cas dels abonaments, tenia valor de dir-ho i encara menys d’assumir-ho. L’ocurrència de voler recuperar Messi és la mesura d’un Barça que s’aferra a glòries passades, a un sentimentalisme tan comprensible com contraproduent. Messi va deixar el Barça entre sanglotades. No va ser cap decisió premeditada de cap Junta planificant un nou futur esportiu. De fet, fonamentaven el futur en Messi, ignorant unes dades irrefutables que a la Champions havien estat sagnants.

Per si no fos suficient, el Barça segueix avantposant jugar bé a guanyar. Res a veure amb la filosofia dels grans campions europeus. I així es diu que es fitxen jugadors Barça i se’n descarten pel mateix motiu, aferrats a un sistema de joc que ha estat sacralitzat i que es basa en la possessió. I s’elogien les llargues possessions que sovint comporten un joc ben avorrit i des de fa anys uns resultats pitjor que mediocres.

El dubte sobre el 0 a 4 al Bernabéu era si havia estat la confirmació que havia tornat el Barça de Champions o aquell Barça que salvava temporades fent un bon resultat davant el Madrid. El dubte ens el va aclarir l’Eintracht i una jornada de l'Europa League que ens va ensenyar totes les vergonyes sense compassió.