Fa una setmana es va aprovar la llei trans a Espanya. Una llei que, malgrat haver ocupat titulars, no ha estat encara analitzada per l'opinió pública, perquè s'ha limitat el debat als col·lectius LGTBI, a l'àmbit politicoinstitucional, i no s'ha creat un debat general perquè la societat, en el seu conjunt, pogués informar-se de manera adequada, amb el temps necessari, sobre què hi ha darrere d'aquesta legislació.

És evident que les persones trans necessiten ser reconegudes, que els seus drets siguin garantits, com els de totes les persones. La crítica a la legislació no s'ha de confondre en cap cas amb la crítica a aquestes persones. Vull deixar-ho clar, perquè la histèria col·lectiva que de vegades patim, emboira l'enteniment i no ens permet dialogar ni debatre quan és tan necessari.

La llei ara permet que una persona canviï al registre el fet de ser "home" per "dona" sense necessitat d'informes de cap mena, i pot dur a terme aquest canvi fins a tres vegades. Una mesura que, des de la lògica, seria positiva per a aquelles persones que no vulguin sotmetre's a tractaments hormonals ni a operacions. Però que resulta una mica difícil de comprendre en altres casos, en els quals un home, amb totes les característiques d'home, se'ns presenti com a dona perquè ho posa en un paper. Ser dona, segons la meva opinió, no és un sentiment, ni una decisió que es pugui prendre un dia i canviar-se un altre. I en aquest sentit, em sembla que la consideració de dona està sent menyspreada per part dels legisladors. És la meva opinió, sense ànim d'ofendre ningú.

Però a més d'aquesta qüestió del registre, que dona lloc a situacions realment preocupants (què passaria si el monitor canvia el seu sexe al registre i passa a ser "oficialment" dona, i decideix acompanyar les nenes de l'equip esportiu a les dutxes, als vestidors? Estic segura que els pares i mares de les nenes no entendrien aquesta situació des de l'esfera dels drets del monitor, sinó des de l'esfera de la protecció de les seves filles).

Sotmetre menors a tractaments hormonals, en un entorn de teràpies d'afirmació, que és el que estableix la llei, té una sèrie de riscos tan elevats que em sembla necessari reflexionar sobre això.

I a més, em sembla important observar i conèixer el que ha passat en altres països que ja han recorregut un llarg camí en aquest terreny de la transsexualitat, com Finlàndia i Suècia, on els informes ja canvien de parer davant dels problemes de salut mental que van en augment i que pretenen trobar en el canvi de sexe la solució a tots els mals.

Reem Alsalem, consultora independent sobre qüestions de gènere, per a les Nacions Unides, reaccionava a les seves xarxes socials després de l'aprovació de la llei trans a Espanya. I ho feia d'aquesta manera: "No sabia que alguns experts estaven emetent una declaració que donava suport a Espanya en l'autodeterminació de gènere. No cal dir que no comparteixo aquesta posició que existeixi un dret humà a adquirir una identitat de gènere a través de l'autoidentificació no regulada. I repeteixo que, com a experts independents, tots expressem els nostres propis punts de vista sobre la posició del dret internacional dels drets humans, però cap de nosaltres no pot pretendre ser l'autoritat última o única sobre aquest dret o pretendre parlar en nom de Nacions Unides".

Cal anar amb moltíssim compte davant d'aquesta creixent demanda de canvi de sexe entre adolescents, ja que els tractaments a què se'ls sotmeten causen danys gravíssims i irreversibles per a la seva salut en una edat en què no tenen capacitat per entendre l'abast de les conseqüències

Aquesta setmana hem conegut el cas de Susana Domínguez, la primera persona transgènere que ha decidit demandar la sanitat pública espanyola per haver-li practicat una operació irreversible de canvi de sexe. La Susana no és l'única i, amb tota seguretat, coneixerem, desgraciadament, més casos com el seu. La Susana assenyala directament el psicòleg que va aprovar la intervenció quirúrgica. Segons la informació publicada, el psicòleg hauria passat per alt els antecedents de problemes de salut mental en la família d'aquesta jove, a qui es va començar a aplicar tractaments hormonals als 15 anys. S'ha publicat que la Susana, en realitat, patia trets d'un trastorn de l'espectre autista, depressió i trastorn esquizoide.

"Jo tenia 15 anys, com em van deixar fer això?". Es pregunta ara, després d'haver-se sotmès a l'extirpació dels pits i de l'úter "sense supervisió psiquiàtrica". Fa anys que la Susana està sotmesa a un tractament hormonal i els danys que s'han produït en el seu organisme són, pràcticament, irreversibles. Ha deixat de prendre hormones masculines per passar a prendre hormones femenines, cosa que haurà de fer durant tota la vida perquè el seu cos ja no pot generar-les. El psicòleg sabia que malgrat el canvi de sexe, Susana continuaria sentint-se malament. I així va ser.

El cas de l'Amelia s'ha donat també a conèixer aquests dies, quan es compleix una setmana de l'aprovació de la coneguda com a llei trans. El seu cas té algunes diferències importants respecte al de la Susana: l'Amelia no va arribar a sotmetre's a operació. Amb 13 anys, en un context de pressió del seu entorn (assetjament a l'escola i abusos sexuals, segons ha explicat), va intentar trobar una explicació per calmar la seva ansietat. Va ser a les xarxes socials on va creure trobar la resposta: vivia "atrapada en un cos equivocat". l'Ame no es va sotmetre a tractament hormonal i va esperar als 18 anys per fer el pas i convertir-se en un home". Però va ser llavors quan va arribar a la conclusió que el patiment que sentia no es calmaria transicionant.

D'entre les veus que he sentit parlar amb més contundència, coherència i valor, hi ha la de Sandra Mercado. Una persona transsexual de 36 anys que està fent una enorme tasca de pedagogia per fer comprendre els problemes de salut derivats de l'hormonació i de les operacions per al canvi de sexe. Sandra ha publicat un llibre, titulat La estafa del transgenerismo, on apunta amb tota mena de detalls tot el que no s'explica obertament pels qui han promogut aquesta llei que no estimula la reflexió ni l'acompanyament, sinó que criminalitza els qui puguin considerar que la salut mental s'ha de cuidar abans de fer passos sense retorn. Es considera ara que les prevencions i prudència són fets que "patologitzen" les persones trans. I es persegueix.

La Sandra considera que és un home homosexual que han empès a convertir-se en dona heterosexual. I subratlla que quan es va sotmetre a la primera vaginoplàstia ningú no la va advertir del que podria passar després, ja que segons explica, "s'està experimentant amb cossos sans". Denuncia que en el seu cas la intervenció li ha fet malbé els nervis del sòl pelvià. "Et fan creure que és una vulva com la d'una dona i és totalment mentida".

A Suècia, que va ser pionera en legislar la transsexualitat el 1972, s'ha posat el fre. El 2019, l'Hospital Karolinska, que era referent internacional en teràpies de canvi de sexe, publicava un estudi on afirmava els beneficis psiquiàtrics d'aquestes teràpies. Però un any després, el 2020, es va fer un gir radical. Mitjançant un comunicat, es va assenyalar que les persones transgènere tenien més risc de patir problemes de salut mental, i es corregia així l'estudi publicat un any abans.

En el comunicat s'explica de manera molt clara que les afirmacions que es feien a la publicació de l'American Journal of Psychiatry del 2019, s'haurien d'haver fet amb més prudència i precaució. Dit més clarament: es va intentar convèncer l'opinió pública de les bondats de les teràpies, quan en realitat aquestes afirmacions no tenien suport. De fet, l'estudi va trobar que les persones transgènere tenien sis vegades més probabilitats de tenir problemes amb el seu estat d'ànim i trastorn d'ansietat, més del triple de probabilitats que els receptin antidepressius o ansiolítics, i sis vegades més probabilitats d'haver estat hospitalitzats després d'un intent de suïcidi.

Suècia ha modificat recentment els seus criteris i aposta ara per prioritzar les intervencions psicològiques. El responsable a nivell sanitari, Thomas Linden, ha cridat recentment a la prudència, davant de "l'incert estat de coneixement en la matèria". Suècia ha frenat les mastectomies en adolescents davant de l'augment de casos d'adolescents que acudien a sotmetre's a aquestes intervencions. També ha augmentat el nombre de casos de persones que es penedeixen d'haver canviat de sexe, sotmetent-se a tractaments hormonals i a operacions quirúrgiques.

Allà, el cas de Miakel Kruse, de 36 anys, ha estat dels que més s'han donat a conèixer recentment: ha explicat als mitjans de comunicació públics que el que ell creia que era una disfòria de gènere que el va portar a la transsexualitat en la seva joventut, va acabar sent "un trastorn de l'espectre autista, afegit a un dèficit d'atenció".

Finlàndia també ha modificat el seu parer. En el nou protocol apunta que "la disfòria de gènere infantil, fins i tot en els casos més extrems, desapareix normalment durant la pubertat". Es detalla la falta d'efectes psicològics positius dels tractaments hormonals, així com altres dades que demostren els problemes que genera el bloqueig hormonal en adolescents (com la disrupció de la mineralització òssia, afectació al sistema nerviós central i problemes en la fertilitat). I una cosa, a més, imprescindible: el document planteja el dubte, més que raonable, de si la disfòria de gènere pot ser una part natural del desenvolupament de la identitat adolescent i el perill d'una intervenció mèdica davant d'una cosa que s'ha de deixar evolucionar fins a la maduresa.

El protocol subratlla una cosa rellevant, que com denuncien pràcticament totes les persones que es penedeixen d'haver-se sotmès a aquests tractaments, no s'ha complert: el consentiment informat.

L'informe presta una especial atenció al consentiment informat que han de donar totes les persones que se sotmetin a processos d'hormonació i operacions de canvi de sexe: cal explicar perquè comprenguin de manera real la irreversibilitat dels canvis, acceptant que es tracta d'un compromís per a tota la vida amb la teràpia mèdica, la permanència dels efectes i els possibles efectes adversos físics i mentals dels tractaments, i que no es podrà recuperar el cos anterior ni les seves funcions normals. Assenyala també una cosa evident: que una persona d'edat tan jove pot no ser conscient del que significa tot això.

La reassignació de gènere dels menors s'ha de considerar una pràctica experimental, per la qual cosa l'esmentada reassignació s'ha de fer amb molta precaució i no s'ha d'iniciar cap tractament irreversible durant la minoria d'edat, explica aquesta anàlisi.

Un estudi australià arriba a les mateixes conclusions. I adverteix tant les persones que pensin a "transicionar", com les seves famílies, que la freqüència amb què la disfòria de gènere està acompanyada de trastorns psiquiàtrics requereix una reflexió fonamental: canviar de sexe no solucionarà els problemes de salut mental, que necessiten atenció i tractament específic.

Al Regne Unit, Londres acaba de bloquejar la llei trans escocesa, que, segons alguns, hauria costat la presidència de Sturgeon. El ministre britànic per a Escòcia va llançar un comunicat el mes de gener passat, on motivava la paralització del projecte de llei sobre autodeterminació de gènere. "Després d'una consideració minuciosa i acurada de tots els consells rellevants i les implicacions polítiques (...) Em preocupa que aquesta legislació tingui un impacte advers en el funcionament de la legislació sobre igualtat al Regne Unit".

Allà, el cas de Keira Bell ha fet replantejar-se la situació als legisladors. Amb 24 anys, va denunciar el seu cas i va aconseguir ser indemnitzada, que es produïssin canvis legislatius i el tancament de la clínica on la van intervenir. Els jutges van determinar que, amb 15 anys, no es té prou maduresa per prendre una decisió d'aquesta importància. La jove va al·legar que només la van veure en tres ocasions, sense qüestionar en cap moment la seva decisió ni fer-la reflexionar o valorar la situació des d'un altre punt de vista.

Però a més de conèixer els casos de persones que denuncien, com a víctimes, les seves experiències, em sembla molt important també rescatar aquest imprescindible article, escrit per una professional de la salut que ha dedicat bona part de la seva vida a gestionar les admissions en una de les clíniques pediàtriques nord-americanes en les quals es fan les teràpies i operacions de canvi de sexe. Jamie Reed explica amb tota mena de detall la seva experiència, els riscos de les teràpies i com ella ha hagut de deixar una feina per la falta d'ètica que ha vist entre els seus companys. Parlem d'una dona que està casada amb una persona trans, per la qual cosa és innegable el seu absolut respecte i acceptació d'aquesta realitat.

La conclusió a la qual arriba Reed és exactament igual que els informes de Suècia, Finlàndia o Austràlia: cal anar amb moltíssim compte davant d'aquesta creixent demanda de canvi de sexe entre adolescents, ja que els tractaments a què se'ls sotmeten causen danys gravíssims i irreversibles per a la seva salut en una edat en què no tenen capacitat per entendre l'abast de les conseqüències.

Com a dona, com a mare, com a persona que està absolutament compromesa amb el dret a la salut, a la informació i, per descomptat, a la integració de totes les persones en la societat respectant la seva llibertat, escric avui aquestes línies com a exercici de reflexió necessària per a una societat que de vegades corre massa sense analitzar amb compte les conseqüències. Seria bo preguntar-se a qui beneficia realment sotmetre a tractaments farmacològics durant tota la vida tantíssimes persones (tractaments, sigui dit de passada, que són caríssims).