Cada vegada és més freqüent sentir que no ens sentim representats per l'actual classe política. El cert és que és un discurs que existeix des de fa anys, i segurament, hi haurà qui pensi que és una cosa constant en la història.
Sigui com sigui, segons la meva opinió, escolto amb més força allò que ja no hi ha esquerres ni dretes que realment representin el que se suposa, que, d'acord on els nostres propis representants s'autoubiquen, haurien de representar.
Fa temps, o potser sempre va ser així, la qüestió més important és la defensa de principis democràtics de facto, en les decisions i fets reals que veritablement representen alguna cosa per part de ses senyories.
Els discursos, la retòrica ja no serveixen ni tan sols per fer-nos pensar, debatre o analitzar alguna cosa. Ja no inspira el més mínim debat social cap discurs dels nostres polítics. Generen comentaris, això sí. La facècia o la crítica més o menys superficial respecte de l'última pensada de qualsevol dels nostres polítics.
Però, de sobte, apareix un fet. Apareix una llei que s'aprova, o que es queda instal·lada com una estella en el tronc dels principis democràtics. I l'enrenou que genera acaba sent el mateix que el que genera una frase abrupta, un comentari absurd o un tuit desafortunat.
No hi ha esquerres ni dretes aquí. Perquè no hi ha eix. I quan es perden les referències, és impossible saber cap a on mirar
Ens estan colant mesures absolutament totalitàries, un dia sí i un altre també. I no passa res.
Ens asfixien amb impostos. Ens desprotegeixen davant de pujades de preu insultants. Ens fan por amb el que sigui perquè visquem flotant en la incertesa, on estar vius ja ens sembla un motiu de celebració.
I de sobte, descobrim que els ajuts per a persones i famílies vulnerables cauran en cases on entren centenars de milers d'euros. Això passa mentre es tanquen comerços, autònoms han de deixar la seva activitat per no poder pagar impostos; omplir la cistella de la compra, pagar la calefacció o omplir el dipòsit ens suposa un veritable esforç.
En lloc de prioritzar les necessitats bàsiques, es dediquen a alimentar conflictes; a emmagatzemar milions de dosis de vacunes que es llençaran a les escombraries. I que paguem nosaltres.
Decisions absurdes, com les lleis que s'aproven demostrant un absolut desconeixement de la pràctica legislativa, de la pràctica jurídica i de la realitat social que pretenen regular. I tot aquest procediment genera conseqüències de diferent índole, però entre altres, una maquinària de l'Estat treballant a costa dels nostres impostos.
Miri on miri veig emprenyament. I poques ganes de debatre. La sensació que estem arribant a un punt de no retorn, com si alguna cosa anés a saltar pels aires en qualsevol moment, cada vegada la tinc més present.
I miro cap a França, i veig que alguna cosa esclata. I trec el nas als Estats Units, i veig una població també farta, polaritzada, i a punt de no tenir por de perdre res.
No obvio ni oblido la terrible situació a Ucraïna, que ens fa anar de corcoll a tots. Sense que sembli que algú vulgui evitar-ho.
Els processos electorals es converteixen en el temps en què, per fi, veiem asfaltar els nostres carrers, arreglar els fanals i celebrar revetlles. És lamentable, però estan aconseguint possiblement el que pretenien: l'absoluta decepció per la participació ciutadana en política. I com sabíem que passaria, les seves decisions no les prenen pensant en nosaltres.
No hi ha esquerres ni dretes aquí. Perquè no hi ha eix. I quan es perden les referències, és impossible saber cap a on mirar.
Potser els temps en què ens estem introduint, gairebé sense adonar-nos-en, convidin a la lectura dels clàssics, de ciència política, de dret, de filosofia. Perquè quan això esclati, caldrà reprendre el pensament, ara que sembla que s'exercita poc.