Durant els dies posteriors a les restriccions de la pandèmia, vaig presenciar una escena que em va deixar inquiet. Era un carrer Aragó silenciós, sense trànsit de cap mena, i un home esperava pacientment davant d’un semàfor en vermell. No venia cap cotxe. Cap ni un. Però ell no creuava. Vaig observar com altres vianants s’hi afegien, formant una petita corrua d’ovelles obedients davant d’un senyal que havia perdut tota la seva raó de ser. El semàfor era una metàfora lumínica: la norma havia desplaçat el sentit comú. No creuaven perquè estava en vermell, simplement. Encara que no hi hagués cap perill. Vaig pensar que potser, en situacions d’estrès col·lectiu, tendim a aferrar-nos a les normes com a mecanisme de supervivència. Com si obeir ens donés sentit, com si l’ordre extern compensés la incertesa interna.
Potser hi ha una intel·ligència col·lectiva que només emergeix quan el sistema s’esborra
Aquesta setmana, durant l'apagada general, en canvi, els semàfors estaven apagats. La caiguda general del sistema elèctric i tecnològic del país va deixar mitja ciutat en una mena de parèntesi energètic. Sense senyals, sense connexió, sense àrbitre ni norma. Però en lloc de caos, hi va haver una mena d’orquestració instintiva. Els vianants s’entenien amb la mirada, els cotxes reduïen la velocitat a les cruïlles, alguns espontanis fins i tot es van posar a fer de guàrdies urbans i, sobretot, les persones es deixaven pas amb una mena d’educació espontània. Sense normes explícites, vam recuperar una mena de coreografia natural. No ens calia que una màquina ens digués quan caminar. De cop, la comunitat improvisava. Vaig pensar que potser no estem tan perduts com semblava. Potser hi ha una intel·ligència col·lectiva que només emergeix quan el sistema s’esborra; com ja vam veure i comprovar tots l’any 2017.
I, tanmateix, mentre els ciutadans s’autoregulen amb una dignitat sorprenent, les institucions semblen congelades. Apagades. Els mitjans de comunicació de tota mena ja han elevat la corresponent queixa: durant hores, massa hores, els governs (tant l’espanyol com el català) van restar muts. La sensació d’abandó era aclaparadora. Una apagada tan gran hauria requerit una resposta immediata, serena però decidida, que donés context, que projectés lideratge. En lloc d’això, silenci. “Gestió”, en diuen. “Poc soroll”, que en diu Salvador Illa. Xarxes plenes de preguntes, usuaris sense servei, trens aturats i cap veu institucional visible. Com si les estructures administratives, quan falla l’electricitat, es refugiessin en l’opacitat o quedessin desconnectades del món real. De la Catalunya real.
Aquest contrast (una ciutadania capaç d’autoregular-se i unes autoritats que triguen a comparèixer) ens interpel·la. Ens mostra que potser tenim més capacitat col·lectiva del que ens fan creure, i que, per contra, aquells que haurien de protegir-nos es mouen amb una lentitud burocràtica que no s’ajusta als temps que vivim. Si un simple semàfor apagat pot revelar tot això, és que alguna cosa important ens està parlant entre línies. Potser hauríem d’aprendre a confiar menys en els llums que ens diuen què fer, que són necessaris, i més en el criteri que portem a dins. Que també és necessari i determinant, en diverses ocasions. Sobretot en les crisis. En els conflictes. En els moments en què la “normalitat”, tan proclamada i desitjada pels socialistes com la “bona gestió”, brilla per la seva absència.