S'ha consumat. La ruptura entre Junts pel Sí i les CUP s'ha vist materialitzada en el simbòlic i no pas menor fet que aquestes han votat mantenir l'esmena de retorn sobre els pressupostos que aquells van portar al Parlament contra l'opinió cupaire. Algú hi podria afegir que es presagiava el desenllaç del pacte d'estabilitat des del mateix moment que el van parir amb fòrceps per simbolitzar una incontestable majoria parlamentària independentista. Però durant un temps va flotar a l'aire l'esperança sobre la capacitat de l'independentisme per suportar les contradiccions ideològiques dels seus defensors, i, més terrenal que això, si tindrien tots ells disposició d'esperit per oblidar els mutus recels, retrets i ressentiments. De fet, és aquest factor visceral, tan transversal en la naturalesa humana, el que diu la llegenda que va conduir els fautors de l'ANC a amagar la identitat dels convocats fins que ja el pastís estava en fases avançades de cuina. Per alguna cosa devia ser.

Potser la qüestió de confiança de Puigdemont és l'únic gest autèntic, també autènticament rabiós, del present polític

Però més enllà de la nàusea de la CUP per pactar amb CDC, o de l'esforç que va haver de fer aquesta per sacrificar Mas en el pacte amb aquelles; més enllà de (si és sincera la seva vocació independentista) el pírric benefici que pot haver extret ERC d'aquesta sagnia al procés; més enllà que entre l'independentisme d'esquerres estigui guanyant el pols ser d'esquerres sobre ser independentista amb l'ull sempre posat en l'ascens de l'esquerra (no independentista) podemista; més enllà del patètic mal ús que els partits no independentistes estiguin fent d'aquests errors com una casa; més enllà de tot això, que només és un passar, està quedant una imatge malparada del que les institucions polítiques són capaces de fer amb si mateixes, amb les normes i amb la paraula donada en aquesta Catalunya amb aparent vocació de seriositat. Al final la delicada estabilitat del conjunt arrenca del menyspreu que tots han demostrat pel pilar fonamental del nostre Estat modern, la seguretat jurídica.

Un menyspreu de qual no se'n salva ningú, ja que l'utilitzar les institucions de forma desviada sembla patrimoni comú: per què presenta el PP un recurs contra l'admissió a tràmit en la Junta de Portaveus del Parlament, de la declaració del 9-N? Per abús de dret, ja que el que va argumentar és que es va tramitar sense estar constituït el seu grup, la qual cosa no s'havia produït precisament per demorar el tràmit. Per què ho fa Ciutadans, sense interès legítim, ja que el seu propi grup ja s'havia constituït? Per aparèixer a la foto, perquè de fotos va tot el que li hem vist des de fa molt temps a aquesta part. Per què es queixa de mala praxi el PSC en aquest recurs? Perquè ha oblidat que va ser capaç de pactar amb CiU el 2012 una llei òmnibus, part del contingut del qual (en concret el que es refereix al suat i poc comprès tema d'ATLL) ara queda estret per als seus interessos i la imatge que pretengui donar.

Però és al costat independentista on el tema d'eludir la seguretat jurídica al·legant raons superiors s'emporta la palma escènica. És cert que els “pacta sunt servanda” en tant “rebus sic stantibus”, és a dir, que els pactes s'han de complir en tant les circumstàncies no variïn, però no és seriós desdir-se de la paraula donada per un interès espuri, forçant la lletra de la llei. L'argumentació independentista referent a això no és fal·laç, però introdueix un sofisma. No és fal·laç, ja que és constatable la voluntat de l'aparell central de l'Estat de recentralitzar (per motius més o menys comprensibles) competències que han estat de facto o de iure en mans dels governs autonòmics. Però és sofística, perquè recrimina a partits com la CUP que rescindeixin unilateralment pactes quan això és el que justifica fer respecte d'Espanya. Qui té més raó o legitimitat per saltar-se la llei? Així no un president sinó dos han parlat de la legalitat espanyola com un enemic a abatre amb la radicalitat democràtica (com si aquella llei no hagués estat feta tant democràticament com permet el sistema). I fa poc escoltàvem tot un vicepresident distingir entre maneres de desobeir, el dels que hi van cada dia una miqueta (CUP) i el dels qui creuen que cal fer grans passos de tant en tant (suposo que es referia a Junts pel Sí). Doncs bé, això mateix fa la CUP en dir que “no és això, companys, no és això” pel que vam pactar estabilitat.

Per tot això, la situació kafkiana a la qual es veuen sotmeses les institucions, que al seu torn s'encomana al conjunt de l'economia i a la fiabilitat financera de Catalunya fa difícil pensar no només un Estat català independent europeu, sinó ni tan sols una comunitat autònoma amb el prestigi que es mereix la molta gent que en ella hi treballa com si els seus dirigents i el cor mediàtic que els aclama estiguessin a la seva altura. És veritat que aquesta mateixa gent peca d'omissió en pensar que vivint de forma paral·lela a la política, com si d'una nova Itàlia es tractés, tot pot continuar sent igual per sempre.

Addenda: mentre tanco aquest post, el president Puigdemont anuncia des del Parlament la seva submissió a una qüestió de confiança en setembre. Potser és l'únic gest autèntic, també autènticament rabiós, també cantadament rabiós, del present polític.