Han passat pocs dies d’ençà que els Mossos d’Esquadra reberen la segona denúncia per agressió sexual presentada contra el periodista Saül Gordillo, i el lector podrà comprovar fàcilment com existeixen dues sectes ben particulars de la tribu —a saber, els periodistes i la banda de sequaços d’Esquerra Republicana, incloses algunes feministes de pro— a qui els ha agafat un sobtadíssim atac de silenci o que han decidit passar de puntetes sobre l’afer amb una quietud pràcticament conventual. Fins i tot la sordidesa té matisos i resulta curiós admirar com el bum-bum piulaire que visquérem durant l’esclat de possibles abusos (com ara l’escridassada amb grapeig al canell de Francesc de Dalmases a una redactora del FAQS de TV3 o la vida faldillera d’Eduard Pujol, equiparada pràcticament a la voracitat sexual de Harvey Weinstein) ara s’ha tenyit d’una misteriosa sordina.

Estigueu tranquils perquè, as usual, soc vingut aquí per garlar quan tots els cagats de por es dediquen a xapar la boca i fer com si sentissin ploure. Conec sobradament la forma de treballar d’en Saül, un periodista de partit que sempre ha obrat amb una sola norma ètica: obeir cegament la veu del seu amo (tant li fot que sigui Esquerra, com és el cas, perquè aquest pobre noi acabaria pintant-se l’ànima al postor que més li pagui). Quan deia que feia de director de Catalunya Ràdio —un càrrec que de fet exercien Oriol Junqueras i Sergi Sol—, Gordillo tractà la majoria dels professionals de la casa com a moneda de canvi de l’albir dels polítics que li sufragaven la vida. Quan el poder, i no la seva incompetència manifesta, el jubilà de l’ens públic i vagava com un homeless cercant feina, Junqueras l’acabà rescatant de nou endollant-lo a la tele de Pedrazzoli i regalant-li un digital que no llegeix ni déu.

He conegut molta gent que ha fet carrera venent-se l’ànima al diable i, ves per on, acostumen a ser el mateix tipus de penya a qui la vida dels altres tendeix a semblar-los una simple i pura mercaderia. Si per alguna cosa hauria de servir l’existència ja prou dissortada d’en Saül és perquè els periodistes més joves (i tot déu en general) entengui que treballar de mercenari acaba resultant molt contraproduent per hom mateix i pels altres. Per aquest motiu, resulta molt lloable i d’una gran valentia que dues joves periodistes hagin trencat el silenci d’una cadena de comandament que es funda en la putrefacció i en tenir-la més grossa que el veí. Aquí ningú està per repartir lliçons, i seria bo que tots repasséssim el tracte que hem dispensat a les companyes de treball durant tota la nostra vida, perquè mai no és tard per examinar-nos, per doloroses que siguin les esmenes. 

És per tot això que no dubto del testimoni d’aquestes dues joves periodistes que han treballat per Gordillo al diari Principal. No pretenc transmetre solidaritat artificial ni disfressar-me d’aliade d’unes companyes que, una vegada desvetllat l’afer, tenen tot el dret d’exigir menys xerrameca, molta més protecció i, sobretot, poder fer una cosa tan senzilla com treballar o sortir de festa amb els companys del diari tenint la tranquil·litat de saber que el director del seu mitjà no els acabarà grapejant el cony quan vagi passat de copes. Tampoc soc partidari de les lapidacions públiques, i crec que el pobre interfecte en qüestió en tindrà prou amb la condemna que li caigui i la mirada reprovadora de tots aquells que un dia el van fer gran o es dedicaren a llepar-li els peus. Res no és casualitat i tot aquest afer, insisteixo, és el punt àlgid d’una baula fètida que encara regeix en molts mitjans d’aquest país.

Ja ho veus, Saül: tota la vida pensant que la secta del mossèn et salvaria com a periodista exemplar i que sempre te n’acabaries sortint amb la nòmina engreixada... i al final passaràs a la història com un simple grapejaconys. Que així s’escrigui i així es faci.