Sí, m'he inspirat en el títol del film de Manuel Gómez Pereira de 1992: ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?

Durant anys van dir que no, que la tecnologia no anava contra el treball. Destruïa ocupació, però en creava i en crearia més. També deien que el futur pintava molt bé perquè la tecnologia era inclusiva i perquè els treballadors preparats es mourien bé en el nou entorn. Van dir que, superada la crisi, els salaris creixerien i que les pensions estaven garantides.

Alguns mai no vam creure en tot això, per la raó simple que, analitzant la seqüència temporal de fets, no era lògic. Vam ser titllats de pessimistes i malastrucs. Però cada vegada es publiquen més coses que apunten a un futur ben gris per a la majoria, a un demà més desigual, amb menys oportunitats, menors expectatives, més limitacions. A un demà que ja és avui.

Bé. Què passava i què passa?

Des de sempre, fins a finals dels anys setanta, la generació de PIB i la demanda de treball estaven vinculats: per obtenir més PIB es necessitava més treball. També és veritat que, des de la Primera Revolució Industrial, la proporció anava baixant a la vegada que creixia la productivitat, però com hi havia tant a fabricar, tant a vendre i tant a consumir, hi havia camp per córrer (i quan els comptes no sortien, onades d'europeus cap a Amèrica, i els EUA fonamentalment).

A més, per tot plegat, després de la II Guerra Mundial, els salaris pujaven encara que ho fes la demanda de treball, perquè l'oferta de béns i serveis es col·locava de sobres i els excedents es col·locaven via l'exportació.

Com hi havia una Guerra Freda, els rics pagaven impostos a fi de finançar el model de protecció social, que complia dues funcions: comprava la pau social i generava PIB.

Cada vegada es publiquen més coses que apunten a un futur ben gris per a la majoria, a un demà més desigual, amb menys oportunitats, menors expectatives, més limitacions.

Com els mercats dels països eren els mercats naturals i gairebé tot es fabricava en les àrees on es consumia, el creixement estava assegurat en un entorn de tecnologia creixent però que requeria dels humans perquè funcionés.

Fins aquí, tot bé. Tot genial fins a mitjans dels setanta i, sobretot, des de principis dels vuitanta.

A mitjans dels setanta, el petroli va deixar de ser el que fins aleshores havia estat: ultrabarat. A finals dels setanta, van començar a fabricar-se coses fora dels llocs on es consumien. A començaments dels vuitanta, els robots van entrar a les plantes d'acoblament d'automòbils. És a dir, l'energia va deixar de tenir un cost ridícul; es va demostrar que era possible enfonsar els costos laborals, i es va posar de manifest que es podia prescindir de les persones per fabricar coses. A tot això afegeixin que als setanta a ningú no li importava res la contaminació generada per fabricar vaixells a Corea, per posar un exemple, si aquests sortien molt més barats. La resta de la pel·lícula és coneguda. La justificació ideològica (encara que en realitat tampoc no calia) va venir plasmada en l'article "El final de la Història?", publicat el 1989 per Francis Fukuyama.

En aquests 40 anys, la necessitat de treball ha anat a la baixa, la tecnologia s'ha anat sofisticant de manera que cada vegada es pot produir més a un cost més baix. La demanda de capital ha crescut, alhora que el deute corporatiu ha anat a l'alça, i també l'endeutament privat. El paper dels estats ha anat retrocedint en un ambient de concentració creixent de tot: de mercats, de rendes, de riquesa i, per descomptat, de capital. Mentrestant, les corporacions s'han anat fent més omnipresents. Com a colofó, s'ha posat de manifest que "les persones", així, en abstracte, són cada vegada menys importants.

El que deia: Per què en diuen amor quan volen dir sexe?

Benvingudes, benvinguts a la Nova Normalitat!

(Per enèsima vegada torno a recomanar la lectura d'El fin del trabajo, de Jeremy Rifkin (1994), editat a Espanya per Paidós el 1996. Els recordo el seu títol original, que va perdre per alguna raó que desconec: The end of work. The decline of the global work force and the dawn of the post-market era).

[Aquest article s’ha publicat en castellà a Santiago Niño-Becerra].