La dita és ben clara, per Nadal cada ovella al seu corral, de fet encara ara es fan anuncis que se’n serveixen d’aquest eslògan en la versió revisitada de “vuelve a casa por Navidad”, però ara mateix no sé pas si la dita passarà a ser un anacronisme. No sé què decidirà la Generalitat però sentint aquest matí de dilluns el conseller Argimon al plató de Planta Baixa, em sembla que Nadal torna a estar enlaire, i no sé fins a quin punt serà possible que cada ovella —si és que vol—, vagi al seu corral.

Potser només és una qüestió de com i fins a on —en el sentit de la mida i la ubicació—, definim aquest corral, però de fons el canvi és més gros, més important, més estructural i això és el que em preocupa i molt.

A banda de quina sigui la nostra bombolla, de com la definim i a qui hi posem, es torna a fer escac i mat a la importància que té el fet de trobar-nos, les relacions entre nosaltres, sense les quals només som individus i no societat. També, però no només —i ara parafrasejo al conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya— per a la bona salut mental.

Malgrat que la situació pandèmica pugui seguir sent provisional, ja dura massa en el temps per a no revisar el tipus de mesures que s’estan prenent i especialment els resultats que tenen en les nostres vides; efectes negatius de tot tipus, econòmics, familiars sentimentals i també de salut.

Em sembla primordial que la salut passi per davant de Nadal —no cal sacralitzar ni Nadal ni res, malgrat que les festes nadalenques m’agraden molt—, però no estic d’acord a fer que la salut —entesa com les mesures per preservar-la—, passi per davant de la vida i aquest és un dilema que haurem de resoldre d’una vegada per totes en el cas de la covid que ja no és 19, és 20 i 21 i segurament 22. Ho hem fet en molts d’altres casos, en molts d’altres tipus de riscos i amb dades molt negatives, per què, doncs, no en aquest cas.

Malgrat que la situació pandèmica pugui seguir sent provisional, ja dura massa en el temps per a no revisar el tipus de mesures que s’estan prenent i especialment els resultats que tenen en les nostres vides; efectes negatius de tota mena, econòmics, familiars sentimentals i també de salut.

I torno a posar la salut per davant, primer els resultats a partir d’evidències científiques en la nostra salut, en la incidència de la malaltia i de tota la resta de malalties que sembla que tot d’una ja no existeixen, ja no malmeten la vida de la gent i ja no maten. Conseqüències comprovades, sense fer-nos trampes al solitari; parlo de ciència en majúscules —l’única possible—, no d’experiments científics i resultats parcials. Parlo de no pervertir ni el procés ni les dades. La ciència necessita una reflexió imprescindible per al coneixement que no s’està donant, i així anem. Cal pensar com volem viure i especialment a qui estem deixant sense possibilitats de tenir no ja una vida digna, senzillament una vida. 

I aquí hem de donar la importància que té Nadal. Estar amb els altres, amb la família —com a tal, o aquelles i aquells que consideres la teva família—, és molt important. Passa factura aïllar la població i passa factura especialment seguir alimentant el missatge que estar en contacte amb els altres és un perill. Em sembla que ja fa massa que és evident que aquest tema de la pandèmia està mal enfocat i mal portat. En un inici fins i tot sembla lògic per la urgència i la sorpresa; ara ja no. El que cal ara amb la mateixa urgència de la precipitació del començament és reconsiderar els pressupòsits d’actuació.

De debò: bon Nadal a tothom.