La presidència de Pedro Sánchez al capdavant de l’executiu espanyol ens ha deixat diverses declaracions d’intencions en molts sentits, especialment en matèria de polítiques migratòries. La proposta del port de València com a destí per als 630 rescatats pel vaixell Aquarius quan provaven de travessar el Mediterrani es pot llegir com un gest positiu vers l’opinió pública majoritària d’acollir-les i les reivindicacions antigues dels moviments socials en aquest sentit. També ha estat ben rebuda una altra iniciativa, la del Ministeri de Justícia, que ha comunicat al Tribunal d’Estrasburg que estudiarà el recurs presentat per l’anterior govern contra la condemna a Espanya per les devolucions en calent de persones migrants a la frontera de Melilla.

Ni amb una cosa ni amb l’altra es farà prou i tot pot acabar en mer tacticisme si no s’aborda de soca-rel l’actual model de polítiques migratòries.

Des que l’Aquarius va arribar a València, s’han rescatat més de 2.500 persones que volien travessar l’estret de Gibraltar. És l’equivalent a més de quatre Aquarius. El que aquests immigrants han trobat en trepitjar territori espanyol és el mateix que van trobar el 2017 les més de 22.400 persones arribades per mar, i el que es trobaran totes les que seguiran arribant. A la immensa majoria els espera la detenció, la privació de llibertat en Centres d’Internament d’Estrangers (CIE), la irregularitat i/o l’expulsió als seus països d’origen.

Si el govern de Pedro Sánchez no aborda l’anomenada Llei Mordassa, no es faran passos que permetin un canvi efectiu en les polítiques migratòries de l’Estat

Pel que fa a les devolucions en calent, si l’executiu de Sánchez no aborda l’anomenada Llei Mordassa, que és el marc legal que les permet, no es faran passos que permetin un canvi efectiu en les polítiques migratòries de l’Estat. Sembla que la reunió del Consell Europeu dels propers 28 i 29 de juny donarà moltes pistes sobre la direcció que prendrà el govern de Sánchez. Algunes ja les podem endevinar.

A la reunió informal prèvia de diumenge passat ja es va entreveure la creixent divisió entre països europeus per la qüestió migratòria i la seva difícil solució. Val a dir que tots aquests països sí que estan d’acord a seguir atacant la situació actual des d’una perspectiva de securitització: reforçar les fronteres europees per tal de frenar els fluxos migratoris. El que eixampla l’esquerda entre els estats de la Unió Europea és precisament el mateix problema que afecta la UE des de la seva creació: reduir el predomini dels interessos dels Estats i guanyar espai per a l’articulació d’una política realment comuna, en aquest cas sobre la migració.

Una de les propostes estrella que debatrà el Consell Europeu és la creació de centres de règim tancat, on es tramitarien les peticions d’asil i des d’on s’expulsaria les persones que no complissin amb els requisits per atorgar-los la protecció internacional. La idea original és, ni més ni menys, que de Viktor Orbán, el primer ministre d’Hongria. En aquest cas, com en tants d’altres, on es palesa l’elevat grau d’influència dels contexts estatals en les polítiques europees. Aquest fet potser no es llegiria de forma negativa si no fos per l’auge generalitzat de l’extrema dreta xenòfoba als governs dels membres de la UE. Angela Merkel, lluny ja la seva política de Welcome Refugees, accepta un marc de debat i de proposta que només s’entén si se sap que els seus aliats ultraconservadors a Baviera amenacen de fer caure el govern de coalició de la cancellera per la qüestió migratòria.

La UE entén la mateixa existència dels centres d’internament de persones migrants com a premissa i com a solució, una política obertament contrària als Drets Humans

La base del debat al Consell serà si aquests nous centres s’han d’obrir dins o fora de la UE. És a dir, que la mateixa existència dels centres d’internament s’entén com a premissa i com a solució. El president francès, Emmanuel Macron, és partidari d’obrir-los dins territori europeu. És a dir, per no fer servir eufemismes, vol augmentar el nombre de Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) dins la UE. Sembla, doncs, que cada vegada és menys necessari amagar-se a l’hora de proposar polítiques obertament contràries als Drets Humans i a la protecció de les persones que ho necessitin.

D’altra banda, Itàlia aposta per situar aquests centres en països tercers, i al·lega que la proposta de Macron comportaria renegociar unes quotes de migrants per països que no està disposada a assumir, sobretot si a tot plegat se li afegeix la paràlisi de dinou mesos en la reforma de l’actual sistema de Dublín, que estableix que s'ha de demanar asil al primer país europeu on s’arriba.

Itàlia tenia com a objectiu per la reunió de diumenge passat debatre aquesta qüestió i se’n va sortir. Caldrà veure si aconsegueix que la seva opció guanyi al Consell Europeu, fet que seria molt greu i preocupant pel que fa a drets i garanties de les persones que serien internades als CIE, però també pel que fa al rumb que prendria la UE i, en concret, en relació a les vies legals i segures: no seria als països de trànsit on s’hauria d’obrir l’oportunitat de sol·licitar protecció internacional, sinó als països d’origen.

L’externalització de fronteres sembla una seriosa estocada al projecte de la UE, doncs inclouria, per primer cop, la renúncia a acords comuns entre tots 28 estats membres

Els canvis estructurals que pot comportar això per al projecte europeu són molt difícils de calcular. L’operació d’externalització de fronteres sembla una seriosa estocada a la UE com l’hem coneguda fins ara, ja que inclouria, per primer cop, la renúncia a acords comuns entre tots 28 estats membres. Els líders europeus ja han reconegut que no hi tornarà a haver un altre pacte entre el bloc de la UE i Turquia per controlar els fluxos migratoris, sinó que quedaria oberta l’opció de pactes bilaterals entre cada estat membre i països tercers. En aquest punt, la vella idea de l’Europa a dues velocitats podria executar-se com proposen França i Alemanya: coalicions de voluntats entre estats membres en àmbits específics, cosa que podria aplicar-se a la política immigratòria. Aixó deixaria als països amb una actitud més refractària, com Itàlia, Hongria o Àustria, la possibilitat d'endurir les seves fronteres unilateralment.

Ara per ara, queda per veure quin partit prendrà el govern de Pedro Sánchez en aquest context. Sánchez, com la resta de mandataris europeus, assistirà al Consell Europeu amb idea de trobar una solució que li funcioni en clau espanyola, entenent alhora que és una qüestió que s’haurà d’abordar conjuntament en una Europa amb una dreta en auge. A més, a l’executiu de Pedro Sánchez se li afegeix un altre fet ben rellevant: Espanya és l’únic país europeu que té frontera terrestre amb el continent africà i al qual l’arribada de persones per la frontera marítima es multiplica exponencialment, especialment el darrer any.

Júlia Trias és politòloga especialitzada en migracions i directora tècnica del Centre Irídia per la Defensa dels Drets Humans