L'aclaparadora actualitat política confirma la crua afirmació dels qui a la Moncloa veien en Urda un succés que posaria en pausa la campanya sense condicionar-la per complet. Ja som en altres temes i la ruta transcorre per fites alienes a Óscar Puente, la xarxa ferroviària i el xoc emocional que va suposar el segon accident mortal en l'alta velocitat en menys d'un any. Urda ha quedat enrere mentre la campanya electoral arrenca oficialment amb les portades atapeïdes d'enquestes. Tornem a prendre el pols al 29N, a què pot passar en aquestes tres setmanes i a ordenar les expectatives dels partits.
L'avançament electoral va activar el vot, però Urda, encara que no sembla estar castigant el PSOE, sí que l'ha allunyat de l'empat tècnic amb el PP i la disputada llista més votada. Fins i tot Narciso Michavila reconeixia aquesta possibilitat. PP i Vox superen el 50% en les autonòmiques de 2025-26, amb un electorat bolcat en el canvi de cicle. L'esquerra és la que necessita aquesta mobilització. I encara que la dreta sembla estar més activada que mai, el percentatge que reflecteix 40 dB és similar al registrat en les eleccions generals de 2011, quan Rajoy va arribar al govern espanyol amb majoria absoluta i el PSOE va patir una de les seves principals derrotes. El PP va obtenir llavors el 44,63% dels vots, enfront del 28,76% del PSOE, que va perdre 15,11 punts respecte del 2008.
Totes les enquestadores discorren per diagnòstics semblants. VOX està en l'estratègia del mimetisme i el PP competeix pel seu electorat. Per això està estancat en el seu bloc. Amb tot, la suma de les dretes va sobrada per governar i hi ha cert joc en la llista més votada. Davant una cita radicalment emocional, la resistència de l'esquerra s'enfronta al moment dolç d'una dreta irada contra el sanchisme. La campanya supera la lògica del dòberman en la competició per blocs amb un transvasament de marges molt estrets. Ja no hi ha èxodes ideològics ni grans fugues. Les transferències estan pràcticament consumades. Qui va voler saltar el mur, a esquerra o dreta, ja ho ha fet. Si la mobilització del PSOE és forta, patirà el PP, dominat per un VOX que li podrà exigir carteres d'Estat.
El PSOE necessita aquestes tres setmanes per competir en diversos nivells. Pel lideratge del PSOE com a força hegemònica de l'esquerra; per una victòria moral de Pedro Sánchez enfront de la dreta i poder aclarir el seu futur amb un bon resultat. Evitar la dimissió de la nit electoral. Si la derrota és continguda —posem, per sobre de 110 escons—, és més fàcil que vulgui i pugui pilotar el futur del PSOE. Hi ha hermetisme sobre com plantegen els socialistes afrontar aquests 19 dies abans de votar més enllà dels eixos bàsics. El discurs dels serveis públics, el mirall a la gestió de la dreta i la capacitat per capgirar els debats. És a dir, és la primera vaga general on el president promou unir-se i l'oposició demana la seva desconvocatòria. La resta, el conegut. Descartats Óscar Puente i Zapatero en els mítings, hi haurà molt Pedro Sánchez i la bateria d'entrevistes en la qual s'han posat tots els candidats.
Però qui més necessita mobilitzar l'electorat per a no enfonsar-se és l'esquerra. El PSOE té molts llastos acumulats i poc temps. Si pot encendre els motors gripats, hi haurà campanya. Amb govern previsiblement de dretes, però amb campanya
Hi ha un altre avís demoscòpic. D'aquí l'estancament d'Alberto Núñez Feijóo. Hi ha un altre avís demoscòpic. Els nacionalistes pugen, però compte amb el PNB. Mai han baixat de cinc diputats en democràcia i perdre el grup propi suposaria trencar una continuïtat parlamentària de gairebé mig segle. El seu sòl electoral li ha permès conservar-lo. És el seu senyal d'identitat parlamentària, amb portaveus històrics i capacitat per negociar directament amb el govern espanyol. La relació del PNB amb el PP està molt tocada, en paraules dels mateixos peneuvistes. Si perdessin el grup, seria la venjança del PP per la moció de censura. Però també suposaria posar en mut la representació parlamentària basca. Fonts de la direcció peneuvista comparen des de fa temps la pròxima legislatura amb la majoria absoluta d'Aznar, quan el PP va governar silenciant bascos i catalans. Tota una etapa marcada per la nit electoral del "Pujol, enano, habla castellano". Si el PNB perd el grup propi i es manté el veto del PP a Bildu, ningú parlarà dels bascos —ni amb els bascos— a les Corts.
Podem també balla a les enquestes. Tot i que entre Irene Montero, la demolició del màxim històric en coalició amb IU i les confluències territorials, quedaria retratada en aquesta única bandera morada. De 71 escons a 1 en dotze anys.
A qui més llarga se li fa la campanya és al PP. No són el seu fort i el pacte orgànic amb VOX no l'ajuda. Però qui més necessita mobilitzar l'electorat per no enfonsar-se és l'esquerra. El PSOE té molts llastos acumulats i poc temps. Si pot encendre els motors gripats, hi haurà campanya. Amb govern previsiblement de dretes, però amb campanya. Si no, dominarà l'escenografia d'insults creuats com una manera de fer temps. I de perdre'l.